Probablement no és un elefant, sinó un ratolí, el que hi ha a l’habitació i no es vol veure. O potser és un símptoma del camí que queda per recórrer, però que continuïn existint entitats –per a més inri, socials i culturals– on les dones són benvingudes, però només com a convidades, cou. I no ja al col·lectiu afectat, sinó que les veus que canten ho fan des de l’interior mateix. Sense que això hagi servit fins al moment, no obstant això, per empènyer les coses. 
 
En queden unes quantes, d’entitats que es resisteixen. A Andorra, la Consòrcia dels casats. A la Seu, ja saben, la Confraria de Sant Antoni i, especialment, la Germandat de Sant Sebastià. Un especialment que es refereix a la rellevància i la d’altra banda encomiable tasca que fa per a la recuperació i manteniment del patrimoni cultural. Però com casa aquesta feina amb l’exclusió de les dones?
 
Aquesta és la pregunta que es fan alguns membres. Alguns sotto voce. Alguns altres de viva veu, exercint aquest dret a la llibertat d’expressar-se obertament i educadament sense preocupació per cap represàlia o mirada de gairell. Amadeu Gallart, germà i descendent de fundadors de l’entitat, a mitjans del segle XIX, ha abanderat aquesta lluita per l’obertura. “La celebració del 8 de març a la Seu serà purament retòrica si no s’analitzen les situacions de discriminació de gènere de l’Església (parlo com a catòlic no practicant) i de la Germandat de Sant Sebastià (parlo com a germà actiu)”, adverteix. Ambdues institucions, considera, “s’enfortirien si admetessin les dones com a participants de ple dret en les seves activitats, com a sacerdotesses i com a germanes”.
 
Si amb la primera institució les coses s’escapen al comú dels mortals, pel que fa a la segona el camí podria quedar més fàcilment expedit. Per què no és així? Preguntem a l’entitat i, oh, sorpresa, no ens en sortim gaire i costa obtenir una resposta. “A dia d’avui  tots els socis són homes i tenim una gran sensibilitat respecte al feminisme”, ve a ser el posicionament més o menys oficial que aconseguim arrencar. 
 
Més enllà, els arguments que podem recollir passen per “no entrar en un debat precipitat” o escudar-se en la “tradició” i que tot plegat no es tracta més que d’una cosa “simbòlica”. Una altra reflexió que provoca la qüestió al si de la Germandat mateixa és que “a la Seu també hi ha una associació femenina formada per dones com una cosa normal” i vindrien a recordar que hi ha hagut molta presència femenina en moltes activitats: sense anar més lluny, l’última pregonera convidada ha estat l’escriptora Laura Casanovas. 
 
Ara bé, la paraula clau és aquesta, convidades. Queda en l’aire què passaria si una dona demanés ser membre de ple dret de l’entitat. Quin argument podrien emprar per barrar-li el pas? S’hi han trobat mai? Estarien preparats per afrontar-ho?
 
Per la banda de les afectades, preguntem a l’al·ludida i Casanovas manifesta que “jo soc una dona feminista, fermament convençuda que les dones hem de tenir els mateixos drets, els mateixos deures, les mateixes llibertats i els mateixos sous que els homes”. Dit això, hi afegeix, l’entitat “té tot el dret i no fa mal a ningú atenint-se als seus estatuts tradicionals que diuen que només els homes en poden formar part com a socis”.
Més encara, puntualitza, “puc ser sòcia d’altres associacions formades per homes i dones i prefereixo conservar el dret que si amb un grup de dones decidim fundar una associació només per a senyores, ho puguem fer sense que cap home ens critiqui perquè no li deixem apuntar”.
 
Als antípodes
Als antípodes se situa Anna Martí Pellicer (no com a síndica, precisa), una altra dona que ha col·laborat amb freqüència en activitats de la Germandat, sí, però que també ha dut a terme una llarga lluita d’anys i per diferents mitjans, recorda, per oposar-se al que considera una discriminació que la indigna. “He fet cartes, hem signat manifestos, i alguns pensem que és una cosa absolutament fora de temps”. Tot i la bona col·laboració, reconeix que la situació en què es mantenen tant la Germandat com la Confraria, la deixa perplexa, “perquè conec la gent que les integra i entre ells hi ha gent jove i molt progressista, però no entenc quin és el fre  que apliquen, no entenc el seu radicalisme en aquest sentit”, conclou. 
 
Més enllà, des del col·lectiu feminista més diguem-ne organitzat admeten no haver-hi fet una mirada profunda. Ha sortit com a tema de debat en alguna ocasió, però sense cap plantejament públic, cap acció, cap comunicat i sembla haver quedat arraconat en favor de temes més diguem-ne punyents. Encara que en abordar-ne les implicacions, banal no ho acaba semblant. En tot cas, naturalment, que aquestes situacions es produeixin tan entrat el segle XXI generen incomoditat. 
 
Altres entitats veïnes han obert les portes i no s’han enfonsat. La mateixa Germandat de Sant Sebastià de Sant Julià de Lòria admet des de fa anys i panys dones, moltes integrades a la junta. I allà segueixen, vius i amb tota l’esplendor. “Efectivament, ja fa molts anys que les dones en formen part i no ha suposat cap greuge, més aviat tot el contrari”, recorda Enric Naudi des de l’entitat. 
 
Des del punt de vista de les entitats mateixes, obrir-se podria tenir implicacions positives? No és la manca de relleu, de participació, el que habitualment amenaça la pervivència de les entitats? 
 
I posats a iniciar un procés de reflexió, quin millor moment, els exhortaríem, que aquest en què aprofitarien per desmarcar-se, evitarien quedar tacats, a l’ombra, dels moviments regressius, si no netament neomasclistes, que comencen a proliferar i agafar força?