Corts va ser el 1945 molt més indulgent amb la parricida del cas de la tora que dos anys abans amb Pere Areny.

“Considerant que si bé no és d’aplicació cap circumstància atenuant en el sentit estricte de la paraula, deu reconeixe’s que l’estat de debilitació mental que’l constant us d’alcohol ha pogut produir a l’inculpada deu esser tingut en comtpe pel Tribunal (...) per determinal el grau de la pena a imposar. Vistos els usos, consuetuds i lleis aplicables al cas (...), el M. Il·lustre Tribunal de Corts falla que deu condemnar i condemna (...) a la pena de trenta anys de presó...”

Així conclou la sentència del cas de la tora, parricidi perpetrat per una veïna d’Escaldes que el gener del 1945 va enverinar el seu home. La sentència, dictada el 4 de juliol del mateix any i que es conserva al fons del Tribunal de Corts dipositat a l’Arxiu Nacional, considera provat que “a fi de matar al seu marit preparà el dia 29 a migdia aigua de torà que després d’haver sopat serví per pròpia iniciativa al seu marit barrejada amb una infusió de tila, la qual li produí la mort a les dugues hores”. La mateixa inculpada va reconèixer els fets i el tribunal hi aprecia els agreujants d’“envenenament, alevosia i premeditació”.

Si en parlem avui i aquí és perquè aquesta és precisament la sentència que l’advocat Miquel Àngel Canturri Montanya va desenterrar dijous passat, en la presentació a l'FNAC de Morts, qui us ha mort?, d'Iñaki Rubio, per comparar-la amb la que tan sols dos anys abans havia portat el fratricida Pere Areny davant de l’escamot d’execució. Canturri Montanya (fill, per cert, de l’únic agent del cos de policia que aquell octubre del 1943 va dimitir per no  passar pel tràngol d’afusellar un conciutadà) va deixar en evidència el tracte molt diferent que van rebre dos reus confessos i culpables de delictes molt similars. Al parricida canillenc li va caure la pena capital; a l’escaldenca, trenta anys de presó, després, això sí, de passar el reglamentari suplici de la lectura pública de la sentència a la plaça Benlloch: no s’ho va estalviar.

Però, eren tan similars, els dos casos? Anem-nos-en al mas Gastó de la Costa de Ransol, on Pere Areny, recordem-ho, havia matat el seu germà Anton d’un tret d’escopeta la matinada del 31 de juliol del 1943. El tribunal de Corts considera que el reu “havia meditat llargament el crim i que’l movil del mateix era fer-se amb l’herència del seu germà”. Per un moment, però, al tribunal sembla que se li encén una vena compassiva, i al penúltim considerant de la sentència fa un poc entusiasta intent de trobar alguna atenuant. Així, admet que “en el curs del sumari que ha presidit l’audiència [l’inculpat] ha revelat una mentalitat bastant simple” i afegeix que “una de les seves germanes” –l’única supervivent, Àngela, que acabaria internada al frenopàtic barceloní de les Corts– “sofreix debilitat mental”. 

El camí cap a una atenuant que permeti rebaixar la severitat de la pena sembla expedit. Però és un miratge. Immediatament després, els magistrats recuperen el to brutal que dicta el document i conclou que “les comprovacions més precises i concordants en relació als antecedents i als fets que han motivat l’acusació permeten arribar a la conclusió de la plena responsabilitat penal d’aquell”.

Sentència “monstruosa”
Perquè quedi clar: ni el tarannà “simple” que ha demostrat durant la instrucció del sumari ni la “debilitat mental” de la germana son per als magistrats motiu suficient per mostrar-se indulgents. Així que Pere Areny és declarat culpable del delicte d’“assassinat del seu germà amb les agravants d’alevosia, premeditació, nocturnitat i us de medis desproporcionats”, i el condemna a la pena capital.

Sorprèn la duresa de la sentència, perquè era públic i notori, fins i tot per als magistrats, que Pere patia algun tipus de pertorbació –avui sembla que era esquizofrènia. Però sorprèn encara més que tan sols dos anys després, el mateix tribunal acabés apreciant el que no considera ni tan sols una atenuant –l’estat de “debilitació mental” provocat per l’alcoholisme– per condemnar la parricida escaldenca a només 30 anys de presó, tot i que també ella va confessar el crim i que també en el seu cas concorrien, diu la sentència, els agreujants d’“envenament, alevosia i premeditació”.

Potser pensava Canturri Montanya en aquests càstigs tan diferents per a crims essencialment idèntics quan dijous passat va qualificar de “monstruosa” la sentència del 1943 i “medieval” la justícia que la va dictar.