Cristina Hall: identitat, maternitat, feminisme

La novaiorquesa Cristina Hall (1991) era un meló literari. Si busquen ve i amb molt de carinyo potser en pescaran algun poema en remotes revistes transatlàntiques que responen títols exòtics i improbables: Mi Valedor, Monolito, Broken English. En paper, res fins que David Gálvez i Oliver Vergés –és a dir, Medusa, aquesta aventura editorial tan portentosa que no sembla nostra– li van donar l’alternativa a Fantasía fértil. Quinze dies enrere va tenir el detallet de desfilar per La Trenca per presentar-nos la criatura. Té mèrit per a una novaiorquesa de naixement instal·lada a Mèxic DF –de det, Hall és mig mexicana– però no tant si pensem que té certs vincles andorrans –amor de campus, li podríem dir– i que va estudiar a la Pompeu Fabra, cosa que n’explica el sorprenent domini del català. 

Així que era qüestió de tastar el meló. Va sortir femella, i dolcet. Fantasía fértil és una col·lecció heterodoxa, a mig camí entre la prosa poètica, l’escriptura més o menys automàtica, l’apunt, el relat curt (Las gallinas, terror pur) i el dietari de viatge (Sueños de malaria). Molt estil Gálvez, per entendre’ns. Un volum breu i físiament quasi minúscul, que es poden ventilar en una horeta però que costa de digerir i que reclama una segona, potser una tercera lectura, si és fragmentària o aleatòria millor, com la poesia. Vagi per endavant que ella se sent poeta – “escriure prosa em costa moltíssim, i si m’hi vaig posar a Las gallinas és perquè va ser una mena de repte, a veure si era capaç d’escriure un conte de terror”– tot i que és també traductora, del català a l’anglès: acaba de publicar la traducció de Ramona, Adeu, de Montserrat Roig, “una avançada al seu temps de qui podem aprendre molt, també als EUA, en aquests moments d’auge de l’extrema dreta”. 

Però de què ens parla, a Fantasía fértil? Ella diu que de la identitat, de la vocació matrimonial (i maternal) que s’espera en tota dona mexicana en la trentena –i Hall juga amb un peu a cada banda: ara és ianqui, ara asteca– i d’una certa mirada femenina sobre l’experiència de la dona jove que busca, troba i perd l’amor. Som-hi doncs.

Identitat: “Soc a la vegada mexicana i americana, i secretament em sento una impostora, quan estic amb amics mexicans que no saben que soc novaiorquesa, o amb amics americans que no saben que també soc mexicana. Soc una privilegiada, perquè ho és sens dubte poder viatjar sense traves entre un país i l’altre, i de fet visc de la meva feina com a traductora, de tenir dues llengües, l’anglès i l’espanyol. Però tot això em genera una incomoditat vital que té a veure amb la identitat: què soc, jo? Necessito reconciliar-me amb l’altra Cristina”.

Maternitat: “Si tu vens de Guadalajara, Mèxic, la teva expectativa vital arribada a certa edat és casar-te i tenir fills. I jo no soc l’excepció. Però sistemàticament prenc decisions –viure en altres països, freqüentar gent que està als antípodes d’aquest model– que me n’allunyen, i això em genera neguit”.

Feminisme: “Entén-me, no és una militància explícita, però el llibre recull textos escrits al llarg d’un decenni, hi he abocat les experiències d’una dona jove, que surt de festa, s’enamora i li donen carbasses també. Crec que aquesta no és una perspectiva habitual, que el normal és explicar això mateix, però des del punt de vista d’un home, i generalment de més edat.”

Hall, en fi, és a ulls andosins una autora quasi marciana, gairebé un personatge literari, l’encarnació d’un cosmopolitisme molt 2.0 i tirant a woke –es defineix també com a activista en qüestions d’immigració–, però tot això són etiquetes quasi improvisades. Vagin a la seva obra, ara que la tenim a Medusa. I els en deixo uns versos perquè hi suquin pa: “Te describo al detalle/ los elásticos de mis tenis/ y te ruego/ a media voz/, ¿para qué otra cosa/ he existido?”