¿Què són les TIC?

Les tecnologies de la informació i la comunicació, que permeten un accés lliure i democràtic a la cultura.

¿Com es tradueix, aplicat a l’àmbit museístic?

En primer lloc, en la gestió interna: digitalització de les col·leccions, inventari, recerca, conservació… I pel que fa a la divulgació en sala, codi QR, realitat augmentada, jocs interactius, pantalles tàctils i altres que permeten a cada visitant accedir als continguts segons el seu bagatge i interessos. En resum: personalitzen l’experiència.

Vostè ha analitzat la implantació de les TIC als equipaments del país. Li demano: ¿és que s’hi havien implantat, aquestes TIC?

El que hem intentat és obtenir dades empíriques reals per extreure’n un diagnòstic i formular propostes. ¿I què diuen les dades? Ens trobem en un estadi baix pel que fa a la integració de les TIC als museus. Però s’ha començat a fer alguna cosa: potser hi ha més presència en la gestió que no a les sales físiques o a les webs... Aquest últim, per cert, avui un àmbit clau.

Però abandonat, perquè les webs dels nostres museus són plistocèniques.

Perquè encara són webs 1.0, quan el que tocaria són webs 2.0. Les TIC ofereixen una altra manera d’accedir a la informació, connexions múltiples adaptades als diferents tipus de visitants. Com més connexions múltiples amb audiències múltiples ofereixi un museu, més impacte social arribarà a tenir.

Diu que tot just ara comencen a implantar aquestes TIC. Que ens trobem aquí el 2016, ¿és normal?

La tesi no és un judici sinó una diagnosi per saber on som i aportar propostes per garantir la inserció dels museus del país en la societat del coneixement. La pregunta no és si hem de tenir o no tecnologia als museus —la resposta és evident—, sinó què volem obtenir i amb quina tecnologia ho aconseguirem.

L’únic que s’assembla a les TIC és l’eina Google Business View, un regalet.

És una eina excel·lent, una oportunitat. Siguem hàbils, aprofitem un dels principals cercadors per tenir més visibilitat a internet.

Va ser un regalet, insisteixo. ¿Què pot fer el ministeri, i en un termini raonable de temps?

Hem d’entendre que la tecnologia no és una finalitat sinó un mitjà. No es tracta de tenir tecnologia perquè sí, perquè toca, sinó saber quin tipus de tecnologia volem i per què. D’aquí la diagnosi, les propostes i el pla d’acció per saber quin projecte tecnològic requereix cada museu per no perdre oportunitats ni competitivitat. El que en diem una estratègia digital.

¿Més recursos?

Per a la implantació de les TIC als museus hi ha d’haver necessàriament un canvi en la cultura organitzativa. Sovint es pensa que és car, però tenir presència a les xarxes, mimar la nostra reputació digital és abans una qüestió de voluntat, de temps, que no de diners. De creure-hi.

¿Quin és l’objectiu? ¿Incrementar el nombre de visitants?

Se sol pensar que més tecnologia porta més visitants, i aquest no és l’objectiu d’implantar les TIC als museus. L’objectiu és utilitzar els canals disponibles per arribar a tantes audiències com sigui possible. Facilitar l’accés a la informació d’una manera diferent. La tecnologia és un mitjà.

¿Com es fa?

Creient-hi, des de la convicció que si no ho fem perdrem oportunitats i ens anirem quedant cada vegada més enrere. Hi insisteixo: cal una estratègia digital.

I això, ¿ho pot fer, el ministeri, amb el personal que té el departament de museus?

La diagnosi està feta —és el rovell de l’ou de la tesi— i a partir d’aquí cada museu ha de començar a dissenyar la seva estratègia. Nosaltres fem un seguit de propostes en aquest sentit.

¿És urgent, o ja fem tard?

S’ha començat de manera incipient, en algun cas s’ha fet esforços importants pel que fa a la digitalització dels fons –Radio Andorra, per exemple—. Això indica que hi ha una certa visió. No fem tard, s’està caminant i hem de continuar caminant.

¿Ho ha de veure com una prioritat, el ministeri? Perquè amb el CIAM, Radio Andorra, els frescos de Santa Coloma i el Rosaleda els recursos dels pròxims anys estan més que hipotecats.

Els museus del país han de tenir una estratègia digital per no perdre competitivitat, per no quedar al marge de la societat de la informació, de l’era digital.

¿És en la seva opinió raonable plantejar noves instal·lacions abans que emprendre la implantació de les TIC als museus que ja existeixen?

El que seria un error és no pensar-hi perquè les TIC “són cares”. Hem de procedir al revés: on som, què volem fer i quines són les prioritats. Potser hi haurà museus on la inversió serà mínima, amb una bona web n’hi haurà prou. Amb els recursos actuals es fan moltes coses, moltes més del que ens pensem. Des del meu punt de vista és una prioritat, i crec que s’hi hauria de treballar des d’ara mateix.

Un museu al dia des del punt de vista de les TIC, ¿com serà?

Una de les coses que més sobten de les TIC és la velocitat vertiginosa amb què sorgeixen. L’any 2000 ningú no parlava de la web 2.0 i avui dia qui no té web 2.0 no té res. Intentar predir com seran els museus del segle XXI és una temeritat.

Si hagués de descriure el parc museístic del país...

Tenim una densitat molt elevada, i quasi tots han obert a partir del 2000. S’han canviat o afegit peces, sí, però cap ha renovat la museologia —el discurs— ni la museografia —com es concreta aquest discurs—. Cap.

¿Pecat mortal?

El que tenim pot funcionar perfectament. Pot. Es tracta d’afegir-hi una nova capa, aquesta capa de les TIC, per facilitar una altra manera de veure el museu. Il·lustri’m. Imagina’t passejar per la Casa d’Areny-Plandolit i trobar-te un holograma, o fer-ho amb ulleres que et permetin veure imatges de realitat augmentada… Es tracta d’oferir canals diferents per a experiències diferents.

¿Per què no s’ha fet?

Perquè no hi ha un projecte tecnològic dissenyat específicament per a cadascun dels nostres museus.

Dades de visitants als museus del 2015: en cinc anys han caigut una quarta part, de 80.000 a 60.000.

D’una banda, la crisi ha comportat una davallada del nombre de turistes; de l’altra, hem comparat diferents variables —nombre de visitants i de treballadors, pressupost, mida de la col·lecció— per determinar com influeixen en el nombre de visitants...

¿Conclusió?

En el cas d’Andorra totes aquestes variables no tenen cap influència. Per això convindria en el futur analitzar-ne altres, que des de la meva experiència intueixo que van associades a una qüestió més global d’estratègia de país.

Concreti.

Senyalització, per exemple. O potenciar als museus esdeveniments culturals de gran format, cosa que ja s’ha fet en altres àmbits… Hem demostrat que no és una qüestió de pressupost, ni de proporcions. ¿És una qüestió d’aparcaments? ¿De visibilitat? ¿D’accessos? ¿De web? Ho puc intuir, però cal una recerca que ho demostri empíricament.

El fet que no s’hagi renovat el discurs museogràfic, ¿no hi té a veure?

No. En canvi, el que sí que hi té a veure, intueixo, són les accions de divulgació que emprenen els museus. La divulgació és essencial per obtenir un retorn. I no hem d’oblidar el boca-orella, que parteix d’una experiència i que consisteix a recomanar al teu cercle d’amics i coneguts que si vénen a Andorra no es perdin tal o tal museu. El que es tracta és d’oferir aquesta experiència memorable. Això també té un efecte directe en el nombre de visitants.

Els 60.000 visitants que el 2015 van passar pels museus nacionals representen menys de l’1% dels turistes que ens van visitar; a Espanya, només pel Reina Sofia hi van desfilar 3 milions de visitants, el 5% del total de turistes que va rebre el país.

Aquesta obsessió per les xifres de visitants ens fa perdre certa visió de quin és l’objectiu final d’un museu: els visitants són importants, és clar, i hi ha una carrera entre els grans museus del món per veure quin és el més concorregut. Però la missió del museu és retornar la inversió realitzada en forma de coneixement. No s’ha de perdre de vista. Perquè acabem en una mena de mercadeig, i perdem la visió del museu com a espai de socialització i d’educació informal.

¿Quantes monografies o articles han generat en quinze anys, els nostres museus?

La Farga Rossell té una petita guia didàctica dirigida al visitant general fruit d’una monografia prèvia, i la casa Plandolit, una altra.

Xavier Roigé hi afegia que els museus generen identitat. Però, ¿com poden forjar identitat si no hi anem?

Hi estem d’acord: s’ha de generar interès de forma constant. ¿Com es fa, això? Amb un programa educatiu, amb un pla de divulgació. Això vol dir que has fet una aposta estratègica per situar els museus al segle XXI, i la tecnologia és la facilitadora de tot això. Si tens un bon programa educatiu, tallers físics i virtuals per als que no s’hi poden desplaçar… La visibilitat és una aposta de futur.

Això, ¿qui ho ha de fer?

Els museus, que ja ho saben. Amb aquest treball el que fem és demostrar que les TIC són fonamentals. Els museus no poden viure al marge de l’era digital... si volen sobreviure.