Quan Nil Forcada (1993) es va endur l’últim Fiter i Rossell amb Tolls, alguns –i ho sé perquè jo mateix formava part del cor– es van exclamar: “Una altra novel·la amb poli a dintre!?” Des que Abert Villaró va fer debutar Boix el Vidu a Blau de Prússia, els nostres gurus de ficció han proliferat fins al punt que amenacen de col·lapsar l’edifici de l’Obac. Pensin només en el Cerni Llop de Ludmilla Lacueva  (Vots de sang), en el Frank Moix de Núria Gras (Paradís d’ombres), en el Pere Batlló de Laura Casanovas (Les estrelles de Lilith) i en l’Elisa Blanch d’Eva Arasa (L’ànima separada del cos), i no ens oblidem dels pares del gènere a casa nostra, que no són altres que el comissari Ramèntol (a Mort, qui t’ha mort?, la novel·la lamentablement inèdita d’Antoni Morell) i Àlex Samsó, fill d’Albert Salvadó (El rapte, la mort i el Marsellès), a dreta llei el nostre primer poli de ficció, tot i que tendim a pensar que Andorra no va ser negra fins que va arribar el Vidu Boix.

En realitat, és el que hauria pensat un servidor si no s’hagués donat la santa casualitat que aquella edició formava part del jurat del premi. Sabia, per tant, i de primeríssima mà, que era una novel·la amb poli, sí, però que no era una altra novel·la amb poli. A veure si sé explicar per què.

La trama arrenca amb la desaparició d’una adolescent de nom Marina i la subsegüent investigació, que li cau més aviat de rebot, diguem que per casualitat, a Sara Reis, aka La Gata, inspectora del nostre benemèrit servei d’ordre i que arrossega una curiosa motxilla: a l’Obac ningú no la pot veure perquè es va enllitar amb l’home d’una companya del cos, la cosa va arribar a les mans i amb la Sara caient pel buit de les escales. No sabem si accidentalment o si a conseqüència de la inoportuna però (gairebé) comprensible empenteta que li hauria propinat la seva rival. Sara en va sortir viva, però coixa i l’altra, expedientada i expulsada.

Així que coixa, perquè ja que apostes per un poli per al seu debut en la ficció, que sigui un poli diferent: dona, adúltera i amb pota de pal. Com deia Paco Camarasa, el traspassat llibreter de Negra i Criminal i pare del festival BCN Negra, que tingui personalitat i característiques que la distingeixin de la resta dels seus col·legues. Per això el comissari Kostas de Márkaris és un home feliçment casat –pensin en la lamentable vida sentimental i conjugal de la majoria dels detectius de ficció–, el Guido Brunetti de Donna Leone té un sogre de l’escola dels repel·lents que ho saben tot, però tot, i el Camille Verhoeven de Pierre Lemaitre no arriba al metre i mig d’alçada. Doncs Sara Reis és coix, què passa.

Forcada teixeix al voltant de la Marina una teranyina on queden atrapats per un motiu o un altre una col·lecció de personatges que, com Sara Reis, arrosseguen un cabàs de secrets més o menys inconfessables que aniran sortint a la llum, en no poques ocasions de forma dramàtica, des del polític –liberal, per cert, som al 2012)–caigut en l’ostracisme per un xantatge sexual, al feliç pare de família que d’un dia per l’altre veu com la seva felicitat domèstica  d’esposa, fills, xalet i gos se’n va pel forat de l’inodor. Tot això en una Andorra on no para mai de ploure, pensin en el Los Angeles de Blade Runner, que es prepara per commemorar el 30è aniversari dels aiguats del 1982 i que s’ha convertit en un immens toll, d’aquí el títol, on els personatges semblen a punt d’ofegar-se. 

Les dues grans qüestions que planteja l’autor a Tolls són gairebé existencials: la diguem-ne heretabilitat de la culpa, que es transmet de pares a fills com una maledicció homèrica de la qual difícilment un pobre humà pot escapar, i la radical igualtat de la condició humana, perquè tots anem per la vida amb un fardell de forats negres que els altres es farien creus si mai arribessin a saber.

Tot això no ho explica així, a raig, sinó a través dels episodis vitals de cada protagonista que dosifica al llarg del mig centenar llarg de capítols, cadascun narrat des del punt de vista d’un d’ells. És el toc Bolaño o, si es vol, vistos els antecedents cinematogràfics de Forcada, el toc Nolan (per Memento i la seva estructura fragmentària, i disculpin la insistència). I sobretot, de la col·lecció de sentències més o menys lapidàries que revelen l’escassa fe de l’autor en la nostra espècie i en el sentit de tot plegat. Els en deixo una selecció i vostès mateixos decideixen:

“La seva era una carn tendra, més aviat flàccida, la màscara habitual dels matrimonis d’abans”.

“Les paraules sempre s’amunteguen. Les accions, en canvi, mai es queden a mitges. O fas les coses o no les fas, i sovint ho acabes fent per inèrcia”.

“Som morts de permís, eterns, esperant que la ferida es tanqui”.

“Els records són com gripaus, ponen ous dintre del cap i després els ous es converteixen en capgrossos i després els creixen potes i van saltant. Flop. Flop.”

I la meva preferida, d’estirp indubtablement chandleriana: “El cel d’aquell matí tenia la textura del paper de vàter quan es xopa”.

En resum, i com els deia, Tolls no és una altra novel·la amb poli a dintre.