Diari digital d'Andorra Bondia
L’actriu catalana Aida Folch és Maria, la fugitiva que es passa els dotze minuts de ‘Le Blizzard’ buscant la filla perduda a la muntanya.
L’actriu catalana Aida Folch és Maria, la fugitiva que es passa els dotze minuts de ‘Le Blizzard’ buscant la filla perduda a la muntanya.

Crònica del purgatori


Escrit per: 
A. Luengo / Captura: ‘Le Blizzard’

Álvaro Rodríguez Areny estrena aquest vespre a Illa Carlemany el segon curt, 'Le Blizzard’.

Per fi, una de passadors a la pantalla gran. Si per casualitat els ve al cap Entre el torb i la Gestapo, ja se’n poden oblidar. Afortunadament, només comparteixen una part del títol. Diguem-ho una altra vegada: el que en la sèrie de Lluís Maria Güell era pura impostura, èpica de tot a 100 i edulcorada, insofrible mistificació històrica, a Le Blizzard és el pànic cerval, de fer-se pipí a sobre, encarnat en Rachel Lascar quan Marie li pregunta desesperada per la seva filla –la de Marie, s’entén– i amb prou feines pot tartamudejar: “Es...ta...va amb tu, i des...prés ja no l’he vis...ta”.

És també el tètric rictus dibuixat al cadàver putrefacte de l’aviador britànic abandonat a mig camí i muerto de muchos días, com el fals Peacock de les Marrades Mortes. És una altra vegada Marie –estupenda, enorme Aida Folch– quan es desperta just després del torb, banyada en sang i arrapada a un osset de pelutx, i pren consciència que ha perdut la nena. Es passarà els dotze minuts següents buscant-la, i aquí està dita tota la peripècia de la pel·lícula.

De fet, no seran dotze minuts sinó una eternitat, es diu ràpid, perquè Àlvaro Rodríguez Areny planteja una estructura circular que té algun parentiu amb Memento, amb El sexto sentido, fins i tot amb Atrapado en el tiempo, i divideix la història en una col·lecció de fragments disposats de manera aparentment aleatòria però que acaben encaixant delicadament, sorprenentment, com una maqueta Airfix, ja que parlem de la II Guerra Mundial. 

Som a l’hivern, probablement del 1943. Marie i la seva filla, Margot, formen part d’una partida de fugitius conduïda per un guia, Isak Férriz, que sembla sortit directament d’El andorrano. Una partida que el torb ha dispersat per la muntanya i que, per acabar-los de posar les coses difícils, topa amb la reglamentària patrulla alemanya en una cabana que evoca la duana del Pas amb l’esvàstica al vent fotografiada per Pantebre el 1944.

Però els enganyaríem si els diguéssim que Le Blizzard és un curt de guerra. Perquè no ho és i, de fet, només hi ha un tret –però quin un– en tota la pel·lícula. Le Blizzard és el retrat del drama definitiu d’una dona, d’una mare que ha perdut la filla en la pitjor situació imaginable i que lluita literalment contra els elements –i contra el temps, que desgraciadament no és circular, sinó lineal– per recuperar-la. Convé aquí recordar que l’origen del projecte, diu el director, és la fotografia del nen Aylan mort en una platja turca, i l’exercici que ell va fer de posar-se en la pell dels pares d’Aylan: si haguessin intuït aquell desenllaç, haurien fugit de Síria? Arribaran mai a perdonar-se?

El personatge de Marie té els ingredients per erigir-se en arquetip de la mare universal, convertida per obra i gràcia del director en una mena de Sísif contemporani condemnat a pagar eternament la seva culpa. La gràcia és que una proposta tan clàssica la col·loca en un context tan insòlit com ho és l’epopeia dels passadors.

Areny, que també exerceix com a guionista, toca en aquest punt moltes tecles, i les toca bé: l’expedició acaba malament, sobretot per a l’aviador britànic, momificat a la muntanya i que evoca el tràgic destí d’Owens, Plaskett i Bailey, perduts l’octubre del 1943 al Montmantell i que no van ser recuperats –els cadàvers, és clar– fins al juny de l’any següent. També la presència de nens en expedicions de fugitius la tenim perfectament documentada: recordin Carla Kimhi, que el novembre del 1942 va passar pel Pas amb els pares i el germà i que fa uns anys va venir a agrair-nos-ho (!).  Fins i tot la llegenda negra hi té el seu lloc, però no amb fòrceps ni amb el tuf sensacionalista d’El andorrano, per entendre’ns, sinó al servei estricte de la història.

Ambientació i vestuari són especialment convincents –les dents ennegrides de Marie, com les de Guy Pearce al final de La carretera!–, la banda sonora és monumental, des de la música de Miguel Espinosa i Carlos Lozano fins a les petjades pneumàtiques que els fugitius deixen a la neu, i la seqüència final, rodada per cert amb dron, és el perfecte colofó d’una pel·lícula que, per la deriva ultraterrenal del desenllaç, té alguna cosa de Fallen i d’El corazón del ángel –recorden?–, que se’ls quedarà gravada al cervell i que sentiran la necessitat imperiosa de tornar a veure. Le Blizzard pot semblar una història de redempció però és més aviat, ens temem, una crònica des del purgatori. Aquest vespre ens ho diuen.

Crònica
purgatori
cine
curt
Andorra
Blizzard
Areny
Sitges
illa
estrena
Féeriz
Folch

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte