Joan Safont evoca la dèria andorrana de Martí i Pol a ‘L’estiu passat’ i Anem en reedita ‘Postals i altres poemes’.

Si hi ha uns versos que venen de seguida al cap quan parlem de Martí i Pol i nosaltres, són sens dubte els que arrenquen la primera postal del volum que ens va dedicar el 1984: “Recordo Andorra amb cuixes de turistes./ El cafè a la placeta de l’Església,/ Cafè de l’Isard, em sembla que se’n deia./ Dessota els para-sols de coloraines/ contemplàvem la lenta desfilada...” I si en parlem de nou aquí i avui és perquè Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-Vic, 2003) torna aquest curs a casa nostra, i ho fa per partida doble: Anem en reeditarà al setembre Postals i altres poemes, el volum que el  lliga definitivament al nostre paisatge líric. Un encàrrec d’Antoni Morell avui descatalogat, que només es podia recuperar a l’Obra Completa i que inclou una oportuna introducció on el crític català Pere Ballart reivindica un títol sovint menystingut.

Però això ja ho sabíem, perquè ho vam dir setmanes enrere aquí mateix. La novetat és L’estiu passat, refrescant volum en què el periodista barceloní Joan Safont evoca els loci amoeni on un grapat de patums de la literatura catalana del segle XX acostumava a passar les vacances. Al costat de Calders (Llança), Bertrana (Berga), Vinyoli (Begur), Pla (Aigua Xelida), Riba (Cadaqués), Sagarra (Espot), D’Ors (la Garriga) i Maria Aurèlia Capmany (Canet de Mar), n’hi ha dues que ens toquen de molt a la vora –Mercè Rodoreda, que durant uns anys va estiuejar a Coll de Nargó, ens ho havia explicat Roser Porta, i Montserrat Roig, que tenia un vincle especial amb Arsèguel– i després tenim Martí i Pol, que ens va descobrir el 1952 i que ens va ser fidel fins al final. 

Deixem Rodoreda i Roig per a un altre dia i centrem-nos en l’autor de La fàbrica, Estimada Marta i Llibre d’absències, de qui Safont exhuma –seguint el pròleg del mateix autor a Postals...– els inicis d’una relació que va començar exactament el 1952: “Hi vam anar amb dos companys de la fàbrica i un amic comú a passar tres o quatre dies de la setmana de vacances que teníem aleshores. En tinc constància escrita, d’aquella estada. Per llegir durant les estones que no sabés què fer vaig endur-me’n les Poesies de Maragall en una edició del 1947 de l’editorial Ediar i una tarda, a la terrassa de l’hotel, vaig escriure un poema força dolent en un dels fulls en blanc del final del llibre. En acabar el vaig datar: Andorra la Vella, 1952”. Diu el poeta que en aquell viatge iniciàtic va visitar la Massana i Ordino, que gràcies al parentiu d’un amic de la colla van ser rebuts a la Casa d’Areny-Plandolit, que es van enfilar al Pas de la Casa en taxi i que, en fi, era aquella una Andorra a anys llum no ja de la nostra, sinó de la dels anys 70 i 80: “L’hotel Meritxell era aleshores l’últim edifici d’Andorra la Vella, baixant l’avinguda a mà esquerra, i de l’hotel fins a les primeres cases d’Escaldes hi havia un quilòmetre llarg de carreteres sense edificacions al costat”.

Qualsevol semblança amb la  conurbació urbana d’avui és pura coincidència. El cas és que aquell exòtic país el va seduir prou com per convertir-se’n en habitual als anys 60: “Hi vam passar setmanes, i fins i tot algun mes de vacances hi vam anar amb qualsevol pretext aprofitant l’invent modern dels ponts”. Són els anys de plenitud física i intel·lectual que comparteix amb la primera esposa, Dolors, i que recorda, incloses les cuixes de les turistes que pul·lulaven per la plaça Benlloch, a Postals i altres poemes, publicat el 1984, un decenni després que se li comencessin a manifestar els símptomes de l’esclerosi múltiple. Havia estat deu anys sense venir, però considerava aquest país la seva “segona pàtria”. “Del meu record, l’Andorra dels anys 60 ja prefigura el monstre actual. De totes maneres, per a mi Andorra té, i preveig que seguirà tenint, un encant especial que me la fa estimar d’una manera particularment intensa”.

L’estiu passat inclou també brevíssimes referències als vincles andorrans de Verdaguer, Marià Manent, Espriu, Bartra i Margarit (oblida, en canvi, els d’Estellés) i constitueix un sensacional aperitiu per a la fastuosa reedició de Postals i altres poemes que Anem està acabant de cuinar.

‘Llegendes d’Andorra’ i ‘La volàtil substància’, al setembre, i ‘Traces’, després 
Postals i altres poemes no arribarà sola. Anem reprendrà el curs al setembre amb l’energia habitual i dues novetats més al sarró: la primera, una altra reedició, aquesta vegada de Llegendes d’Andorra, el clàssic d’Àlvar Valls i Roser Carol que el 2010 va publicar Abadia de Montserrat, que va tenir una distribució pèssima i que avui era introbable. Res a veure amb la Cronologia de Jacint Verdaguer que acaba de sortir del forn. Les llegendes són exactament el que promet el títol, un compendi de mig centenar llarg de relats de tradició oral que inclou el corpus reglamentari (L’argolla de Carlemany, La Verge de Meritxell, La Dama Banca, Els tres soldats, El buner d’Ordino) i altres de molt menys transitades (Els amants del roc de la Forca, El fantasma de cal Pardo, La llum de la Cortinada). Ja hi ha tres presentacions en perspectiva: Organyà (2 de setembre), Setmana del Llibre (16 de setembre) i Sant Julià (19 de setembre).

La tercera novetat de la represa serà La volàtil substància de cada bell crepuscle, amb què Manel Gibert es va endur l’ajut a la creació literària del 2021 i que compagina les seves dues facetes creatives, la de poeta que li coneixem de tota la vida i la de fotògraf que tenia més amagada.

La diguem-ne mala notícia és que Traces i rastres de la II Guerra Mundial, l’esperadíssima seqüela de Guies, fugitius i espies, la monografia canònica sobre passadors de Claude Benet, es farà esperar fins a l’octubre, com també El cultiu del tabac a Andorra, volum de fotografia que firma Natàlia Montané.