La propietat de Casa Ribot llançava al setembre un avís, més aviat una súplica, perquè resulta que aquest exemplar únic de casa pairal tradicional, construït a partir del segle XV, que no s’ha tocat —ni de dintre ni de fora— des del 1724 i que el 2010 va ser inscrita a l’inventari general de Patrimoni, està en l’opinió dels propietaris en perill imminent de ruïna. Ho vam poder comprovar amb motiu de les últimes Jornades europees de patrimoni, quan la família Santuré en va obrir excepcionalment les portes: la teulada de l’era està parcialment enfonsada, i el mur d’aquesta ala de l’immoble presenta una inquietant panxa. A més, la xemeneia de la casa s’ha hagut d’apuntalar amb bastides de ferro per evitar que col·lapsi.

El cas és que Josep Santuré demanava al setembre ajut a les institucions per evitar, deia, que la casa s’ensorrés. La ministra Gelabert va descartar l’ajut directe i li va assenyalar l’única opció viable: concórrer a la convocatòria de subvencions per a la restauració del patrimoni. La propietat ho va fer en la d’octubre, i divendres sabíem, amb motiu d’una pregunta sobre aquestes mateixes subvencions formulada pel conseller liberal Jordi Gallardo, que la comissió avaluadora va descartar la sol·licitud per defectes de forma. La resposta del Govern és d’un depriment laconisme administratiu: “La sol·licitud no conté la documentació requerida (...). Aquest fet s’ha notificat al sol·licitant (...). Un cop transcorreguts els deu dies hàbils per lliurar la documentació, el departament de Patrimoni no l’ha rebut i per tant la sol·licitud no ha pogut ser valorada.”

En altres paraules: el mateix Govern que descriu cal Ribot com “una de les cases més antigues d’Andorra i una de les que mantenen la integritat sense pràcticament intervencions contemporànies”, que la inscriu a l’inventari de Patrimoni i que l’exhibeix orgullosament en les Jornades europees, es renta ara les mans sobre la ruïna imminent que vaticina la propietat —i els tècnics coneixedors del cas— per uns papers de més o de menys.

Accés, sí; rodat, no; elèctric, tampoc

No és l’única sorpresa de les subvencions del 2015, que van repartir en total 118.000 euros —dels 400.000 pressupostats— entre els sis projectes que van superar el tall. La restauració de cal Ribot no es va tramitar, i la vall del Madriu ha generat dos casos ben pintorescos: el Comú d’Escaldes va demanar al juny 44.000 euros sota l’epígraf “condicionament del camí de la Muntanya”. Sol·licitud que va ser desestimada perquè —diu el Govern— “la Unesco ha d’emetre un informe previ i favorable per admetre l’accés rodat a la vall”. I aquest informe —recorda— és inexistent.

El que és sorprenent del cas és que el Comú es plantegés la possibilitat d’un “accés rodat” al Madriu. Ni que fos de vehicles elèctrics. I encara més que la mateixa comissió de gestió de la vall insistís a l’octubre en aquest punt en proposar un estudi per valorar “l’impacte paisatgístic relatiu al condicionament del camí de la Muntanya per possibilitar-hi l’accés rodat”. La comissió torna a denegar l’ajut perquè el camí “no es pot transformar en cap cas”, però proposa una altra opció: un “estudi d’estratègia d’accessibilitat que valori les diferents alternatives d’accés” —valgui la redundància—. I li adjudica 31.000 euros, als quals cal sumar-n’hi 32.000 més per al manteniment de dues cabanes del Madriu i sis més de Claror-Perafita.

Altres projectes que també han rebut ajuts de Patrimoni han sigut la rehabilitació de la casa Pobladó de Pal (9.600 euros), l’última campanya d’excavacions al jaciment de la Margineda (9.700), l’excavació de l’orri d’Encenrera, a Encamp (16.500), i la gestió dels arxius del PS (19.400).