La casualitat  genera estranys, pintorescos companys si no de llit, com a mínim d'espai. I això és el que va passar ahir al Prat del Roure escaldenc: mentre Gilbert Saboya i Francesc Camp presentaven al vestíbul el que ells en diuen una "experiència immersiva i 3D" en l'univers de Van Gogh, un artefacte concebut per atreure un públic massiu que pagarà religiosament entre 20 i 30 euros per veure els cels, l'habitació, la casa groga i els gira-sols de Vincent, però en pantalla gegant i amb ulleres de realitat virtual, a la sala del costat la tropa de Fonorama, amb Toni Gibert, Lluís Casahuga i Kic Barroc al capdavant, acabaven de polir els detalls de Paisatges de l'ànima, un espectacle de marcadíssim to experimental aixecat com qui diu amb una sabata i una espardenya i destinat  –com La 2 quan era de veritat La 2– a la "immensa minoria". Perquè l'aforament complet s'enfila a la xifra de cent espectadors, cent!, i ja han penjat el cartell de sold out, per cert. Amb això, Van Gogh Alive no en té ni per als canapès del dia de l'estrena.

El que volem dir és que és un total error posar al mateix sac –el sac de la cultura– iniciatives com Paisatges de l'ànima i artefactes com Van Gogh Alive. I sigui això dit sense cap esnobisme: els americans, que ens porten decennis d'avantatge, en diuen molt exactament enternainment, d'aquests mastodonts d'aspecte cultural concebuts per al consum massiu. És la lliga de Van Gogh Alive i del Cirque du Soleil, on només hi cap una raó: que a l'hora del balanç hi surtin molts zeros. El problema sorgeix quan es barreja una cosa i l'altra, quan l'entertainment colonitza els espais i sobretot els diners de les propostes artístiques convencionals, o quan es pretén jutjar aquestes últimes amb els criteris estrictament quantitatius d'aquell primer. I no estem dient que amb Van Gogh Alive hagi de passar res d'això, simplement que per a aventures d'envergadura XXL, sobretot si tenen coartada tecnològica al darrere, els recursos no són problema: Andorra Turisme hi ha destinat 100.000 euros. I que per molt que les vulguem vestir amb l'etiqueta de turisme cultural, no deixaran de ser pur, genuí i, sí, també  legítim entertainment.

Queda dit. Però havíem vingut a parlar de Paisatges de l'ànima, un encàrrec de l'ONCA, entossudida en aquesta etapa d'Albert Gumí que ara acaba a generar un corpus musical amb arrels andosines. Gibert i companyia han creat el que ells anomenen un "paisatge sonor" que en realitat és, assegura, una peça musical "com poques vegades, per no dir cap, s'ha escoltat mai a Andorra, amb ecos d'Arvo Pärt i Bela Bartok, també de jazz i de techno". Experimental, sí, però sense arribar al conceptualisme electroacústic d'un Murray Schafer.

El punt de partida era una pregunta, com sona Andorra?, que Casahuga ja s'havia plantejat altres vegades. I per respondre-la van sortir al carrer (i a la muntanya) per enregistrar sons incidentals que s'han processat com si fossin instruments que es combinen amb instruments acústics i electrònics, i tot plegat ho han embolicat amb un format immersiu (com Van Gogh Alive, qui ho havia de dir): l'escenari s'ha aixecat al mig de la platea del Prat del Roure i consisteix en un cub tancat on l'espectador ocupa el centre junt amb una escultura sonora. L'obra esta dividida en cinc parts que evoquen el trànsit (sonor, és clar) entre el fons de la vall i el cel, ni més ni menys, passant per l'home urbà, l'home rural, el bosc i l'aigua. Una proposta marciana per als nostres paràmetres, sí, però segur que els han entrat ganes de saber com sona Andorra, oi?