La victòria se la disputaven Pogacar, Vingegaard, Roglič i Del Toro. I només al final del circuit urbà la cosa es va decidir a favor de l’eslovè. Però molt abans que tot això ja hi havia un vencedor, que havia passat fins ara desapercebut i que no és altre que Toni Cruz. Però no. Ell no va haver de suar la cansalada pujant el coll de la Gallina ni jugant-se la vida a l’esprint final amb arribada a la plaça de Sant Pere Màrtir. En va fer prou de  dissenyar el trofeu que Roglič va aixecar al final de tot dalt del podi. Vuit quilos, per cert, que no està malament si portes tot allò a les cames.

Potser s’ho van preguntar aleshores, i si no els ho expliquem igualment: el trofeu és una escultura que es titula Impuls, en paraules de Cruz “l’instant que separa el repòs del moviment i el moment en què la força interior es converteix en acció”. Vuit quilos d’acer daurat amb base de ferro de color negre i 60 centímetres d’alçada que simbolitzen, diu, “la força interior, la constància i la superació que defineixen l’essència del ciclisme”. Consisteix en un plat de bicicleta creat pel mateix escultor –inútil fer-lo rodar, no és funcional– amb el tall interior que evoca la silueta de les nostres muntanyes, igual que el marc que li serveix de suport: “Converteix la mirada en moviment i l’esforç en símbol, i combina artesania i tecnologia: tall làser, polit i acabat manual”.


Fins aquí, la teoria. A Roglič se’l veia exultant, diumenge, quan el va aixecar, i també Cruz n’està especialment orgullós, i no és evident estar-ho quan es tracta d’una obra d’encàrrec. Impuls ho és, i s’ha de dir que l’escultor ha treballat aquesta vegada de forma desinteressada. No deixa de ser pintoresc que en la major operació de màrqueting en què s’ha embarcat Andorra Turisme, i això no ho diem nosaltres, sinó el ministre, fins al punt que el cost de tot plegat està segons el mateix Torres blindat per secret contractual, no deixa de ser pintoresc, dèiem, que aquí l’únic que hagi treballat gratis et amore sigui el meu amic Toni. Podríem pensar que és un signe més que hi ha qui creu que és lleig relacionar art i negoci i que els artistes, en fi, saben vostès, viuen de l’aire, però no oblidem que és Andorra Turisme mateix qui no ha dubtat a aixecar tres edicions del ClàssicAnd, i n’hi haurà una quarta, amb un milió d’euros per edició. Potser és més senzill que tot això i es tracta de simple gasiveria: si podem estalviar uns dinerons per aquí podrem tenir la mà foradada per allà.

Però és veritat, estàvem parlant d’art i al meu amic Toni tota aquesta disquisició l’incomodarà profundament, i amb raó. El cas és que Impuls no és la seva primera incursió en l’escultura d’alta competició. Al maig va estrenar la que probablement serà l’obra magna en aquest àmbit: el peveter dels Jocs dels Petits Estats, des d’aleshores plantat a l’Estadi Nacional i una peça gairebé monumental, que fa 9 metres d’altura i pesa 1.800 quilos. Construïda en acer Corten pretenia anar més enllà de la seva estricta funcionalitat –preservar encesa la flama olímpica mentre transcorreguessin els Jocs– i retre homenatge, diu, a la cultura popular, perquè el tronc del peveter s’inspira obertament en la crema del mai, i el coronament, en el mall dels fallaires. Un gest i una tradició ancestral, diu, “convertit en estructura permanent que manté viu l’esperit de superació, de comunitat i de memòria col·lectiva”.

Però tant el trofeu com el peveter no deixen de ser dues obres d’encàrrec i sobre un tema donat. Com interfereix, o millor dit, com es conjuga això amb la creació artística, que per definició ha de ser lliure de tota interferència? “Pot semblar que tens menys marge, però crec que justament aquí hi ha el repte: com fer que aquest tema parli de tu, com trobar-li un lloc des d’on puguis crear amb sinceritat”. Insisteix Cruz que, tot i ser un encàrrec, “hi havia espai per interpretar, per donar-hi la meva mirada. No cal forçar res, només escoltar bé què et demanen i veure com es pot traduir amb els teus materials, les teves formes i la teva manera de fer. Si ho entens de debò i ho treballes des del respecte, al final acaba sortint una obra que també és teva”.

En qualsevol cas, ni l’un ni l’altre segueixen la línia ja clàssica de l’escultor, aquestes peces ingràvides i buides, que només conserven la pell de l’objecte original: l’últim exemple n’és Grandalles, la instal·lació que amb motiu del LandArt ha plantat a Canòlich. Poc a veure, convindrà el lector, ni amb Impuls ni amb el peveter, fins al punt que segur que més d’un lector s’ha quedat de pedra quan ha llegit que tots dos són fills seus.