Dalí pels aires

La capital retira provisionalment ‘Noblesse du temps’, l’icònic conjunt escultòric de la Rotonda. S’ha dipositat al magatzem comunal de l’antic COEX i s’hi quedarà fins a principis de juliol, quan acabi la remodelació de l’espai. El bronze s’havia d’ubicar inicialment a la plaça Benlloch, davant del Comú.

L’espectacle va tenir lloc ahir una mica abans del migdia, i segur que els que cap aquella hora desfilaven per la Rotonda van quedar ben distrets: no cada dia es veu volar pels aires una obra monumental com Noblesse du temps. Atenció, perquè estem parlant d’un conjunt de dimensions considerables, que s’enfila fins als 4,90 metres d’alçada i que pesa prop d’una tona i mitja. Pur bronze. Una peça que no és estrictament única, però sí sèrie limitada: té dues germanes més, una a Londres i una altra a Xangai. El 2010 va aterrar a la Rotonda i no se n’havia mogut fins ahir, que va marxar en direcció al dipòsit comunal a les antigues instal·lacions del COEX, a l’encara més antiga plaça de toros. S’hi quedarà fins a principis de juliol, quan està previst que conclogui la remodelació de la Rotonda que va arrencar dilluns i que la cònsol, Conxita Marsol, vol tenir enllestida a temps per quan arribi la caravana del Tour. I això serà l’11 de juliol. Ara s’expliquen el ritme frenètic de les obres, i que en dos dies els operaris hagin aixecat mitja plaça.

Quan torni, Noblesse du temps s’instal·larà sobre una peana enjardinada, una mica més centrada que fins ara i al costat d’unes escales no per accedir-hi però sí per facilitar la fotografia que s’ha convertit en icònica, amb el pont de París i la torre de Caldea al fons. Cal recordar que la Rotonda no va ser el primer emplaçament andorrà del rellotge tou, una donació personal de qui va ser secretari personal i home de confiança de Dalí entre el 1968 i el 1980, Enrique Sabater. L’operació es va concretar el 1999 i el primer destí de Noblesse du temps va ser el Prat Gran d’Encamp. S’hi va quedar un lustre, fins que la reforma d’aquest espai va obligar a retirar-la. Ja no va tornar. Entre el 2004 i el 2010 va estar al magatzem, i l’agost d’aquest any va reaparèixer contra pronòstic a la Rotonda.

El que pocs saben és que va anar d’un pèl que Noblesse du temps acabés a la plaça Benlloch, just al davant del Comú. Aquesta va ser la ubicació inicialment escollida per la corporació de l’època. Facin abstracció i s’adonaran del nyap urbanístic que es podria haver perpetrat. Si es va evitar va ser gràcies a la intervenció de Josep Maria Ubach, a l’època cap d’Acció cultural, i a la sensatesa de Ton Armengol, aleshores conseller i que amb molta mà esquerra va convèncer la resta de la corporació per buscar-li un altre emplaçament. Una peça com aquesta, recordava ahir Ubach, “havia d’estar en una via urbana cèntrica i transitada, i la plaça Benlloch no ho era a l’època ni ho és encara avui.

La Rotonda complia sobradament aquest requisit, i a més oferia una perspectiva única, amb el Valira, el pont de París i Caldea al fons. En lloc més tens tres elements identitaris tan potents com aquests en un mateix enquadrament. Si hi afegeixes una obra amb el ganxo de Noblesse, l’efecte es multiplica”. El temps li ha donat la raó, perquè el rellotge de Dalí es va convertir instantàniament en postal obligatòria, i avui segur que seran molts els que el trobin a faltar quan passin per la Rotonda. Si un dia d’aquests tenen la fortuna que els vacunin, li poden fer una visita al lateral de l’antic COEX, pel costat de Prada Casadet, on qualsevol diria que l’han arraconat com una andròmina.

El que sorprèn de tot plegat és com va ser possible que entre el 1999 i el 2004 Noblesse du temps s’esllanguís al Prat Gran, enmig d’un canalet artificial i amb els ànecs per tota companyia. Convé recordar que el 1999 era l’encampadà Enric Pujal el ministre de Cultura, i el cert és que el mateix Sabater en deia pestes, d’aquell emplaçament. “En un sol dia a la Rotonda s’hi ha fotografiat més gent que en cinc anys al Prat Gran”, deia el 5 d’agost del 2010, l’endemà de la reinauguració de l’obra: “Em vaig sentir decebut des del primer moment. No em van convidar a la inauguració i la van col·locar al pitjor lloc possible. I van deixar que es deteriorés fins a l’estat llastimós que feia quan la van retirar. A algú li hauria de caure la cara de vergonya”. L’entrevistador no va encertar en aquell moment a demanar-li per quin motiu havia donat generosament al Govern aquella peça monumental. Ja no ho podrà explicar perquè Sabater va morir l’agost del 2013.