‘Dalmare, oh, oh, oh, oh...’

El cantant català arrasa en un Prat del Roure que lluïa el ple de les grans ocasions.

Qualsevol diria que porta una setantena llarga de partits a les cames, des que al gener va començar la gira. El Sergio Dalma que va desfilar triomfalment ahir pel Prat del Roura és un d’aquests paios a qui la maduresa i les canes han conferit respectabilitat patrícia sense robar-li ni un gram d’energia. De fet, fa venir ganes de tenir 54 anys... si han de ser com els del de Sabadell, és clar.

Dalma va fer un veni, vidi, vici: va ser saltar ell a l’escenari i les prop de 1.300 ànimes que s’havien congregat al Prat del Roure arrenclar a xisclar davant d’un senyor que, no ens n’oblidem, es va passar prop de dues hores cantant temes que tenen tres, quatre o més decennis de vida. Els escèptics diran que amb un repertori com el de la cançó melòdica italiana i megaclàssics com Solo tú, Este amor no se toca, Mía i, és clar, Volare, cal ser molt sapastre per espifiar-la. Els altres, que el risc d’estimbar-se és precisament per això altíssim, i que cal ser molt valent, o temerari, per atrevir-s’hi.

Això, o dir-se Sergio Dalma, que li ha posat un pessic de swing al Volare de Domenico Modugno i l’ha convertit en una coseta igualment preciosa, que conserva la gràcia original però que sona diferent, ideal perquè les noves generacions de fans que s’han anat incorporant al club Dalma descobreixin un repertori que a dreta llei els hauria de semblar plistocènic. Perquè aquesta és una altra: qui es pensi que el públic de Josep Capdevila, àlies Sergio, l’integren senyors i sobretot senyores de mitjana edat està (mig) equiovocat. Aquest segment és considerable, probablement majoritari. Però no l’únic, i molts se sorprendrien de la quantitat de millenials –o la generació immediatament anterior– que se sap el repertori de Dalma de pe a pa. Perquè si amb els italians va arrasar, ja es poden imaginar el que va ser el Prat del Roure quan anava esquitxant la nit amb els seus hits. No s’en va deixar ni un: ni Esa chica es mía, ni Galilea, ni Solo para ti, ni naturalment Bailar pegados.

Dalma, en fi, té corda i fans per a uns quants decennis més. Potser no hi haurà més Via, perquè l’ha espremut fins a l’última gota. Però poden estar segur que ahir, a la sortida del Prat del Roure, eren uns quants els que se’n van anar cap a casa cantussejant: “Nel blu dipinto di blu/Felice di stare lassù...”