L’anul·lació de la mostra de l’Espai Caldes La censura és la comissària d’aquesta exposició dijous passat posa de manifest, una vegada més, la persistència de la censura.
I també la facilitat amb què la intervenció política –emparada en un discurs de “seguretat”– pot erosionar els fonaments de la pràctica artística. Aquest episodi reforça la urgència d’articular resistències afirmatives des de l’àmbit cultural i ens obliga a interrogar els mecanismes contemporanis de silenciament. En aquesta exposició hi havia molts casos de censura i per això era important.

Ens trobem amb la paradoxa que una exposició que havia de mostrar les diferents dimensions de la censura i del que està prohibit es converteix en un tres i no res en un exemple viu de prohibició. Com pot afectar aquest fet en futures exposicions?
És necessari establir protocols que impedeixin modificacions unilaterals de projectes aprovats, crear mecanismes de documentació i visibilització de vetos en temps real i fomentar la solidaritat, crear mecanismes de documentació i fomentar la solidaritat interartística mitjançant compromisos col·lectius que elevin el cost polític de qualsevol censura.

Malauradament ens trobem, a banda del d’Escaldes-Engordany, amb casos d’exposicions anul·lades o d’obres retirades.
Efectivament. No es tracta d’un fenomen anecdòtic, sinó que forma part d’un règim d’excepció permanent que s’activa cada cop que un determinat contingut desafia les sensibilitats dominants.

Actualment han de fer front a la prohibició però també a l’autocensura.
Els creadors afrontem avui aquesta doble amenaça de la prohibició i de l’autocensura, de manera que mantenir un discurs dissident exigeix un suport institucional i garanties jurídiques.

Una de les capacitats de l’art hauria de ser la de generar un espai de resistència.
Ho ha de ser. Un espai de resistència en un món que cada cop està més normalitzat, més controlat.

Estem, en general, davant d’un espai visual contaminat?
Absolutament. L’ús de les imatges que ara està molt democratitzat genera soroll i un paisatge visual que està absolutament contaminat i allà és on jo em veig molt bé navegant, surfejant.

Als que ja tenim certa edat ens van vendre la idea que internet ens portaria més democràcia quan ha estat al contrari.
En els anys noranta el meu projecte, que era Technologies to the People,  jo invento una companyia  que és absolutament fictícia, i el que està criticant és precisament el que pensàvem que internet havia de resoldre tots els conflictes polítics, socials i culturals, aquells espais de globalització però ja als noranta havia inventat un terme que era inforics i infopobres que és una nova categoria afegida a la de sud i nord  o a la de ric i pobre en aquell sentit. Ara amb això de la intel·ligència artificial veiem que la maquinària és hipercomplexa  i també molt difícil d’entendre. 
Dels noranta fins ara jo treballava en espais que eren molt de la cultura hacker i aleshores estàvem gairebé ajudant o treballant en paral·lel a intentar crear una alternativa al que era l’internet corporatiu, però ara a ningú se li escapa que amb la intel·ligència artificial totes les eines que utilitzem ja són de gènere corporatiu i l’accés que tenim està molt regulat a través del mercat i de l’ús d’aquestes eines.

Hi haurà, doncs, gent exclosa? Es crearà una nova jerarquia?
Em vaig adonar que els canvis que s’estaven produint anaven a crear una nova jerarquia social entre rics i pobres tecnològics. Entre gent que té accés a la informació i a la comunicació perquè té els coneixements i el context econòmic per pagar un ordinador, el telèfon l’electricitat i la gent que no. La paraula clau és l’accés. Algú que no el tingui viurà en l’exclusió.

Tot això fa pensar una mica en allò que definien els filòsofs Michel Foucault i Jeremy Bentham de les torres de control. Bentham va descriure cel·les apilades al voltant d’una torre central, sempre oberta, amb totes les sales inundades de llum. Foucault n’odiava la idea: la qualificava de “gàbia cruel i enginyosa.” Hi ha torres de control arreu.
Exacte.

Justament hi ha hagut conflicte en els vots del públic a Eurovisió o amb rumors difosos per Rússia al voltant de la dana que va afectar el País Valencià.
I va passar en el Procés, en el Brexit... Hi ha exèrcits que s’entrenen en aquest tipus de coses. El que fan és atacar petits espais que puguin controlar, que relativament no són massa usuaris, i a partir d’aquí s’entrenen. Vinc de la Xina, on he estat quinze dies i l’exèrcit d’aquell país té més soldats en l’apartat de ciberguerra que no, per exemple, en l’artilleria convencional, la de tirar bombes i tirs, que malauradament continua existint a Ucraïna o a Gaza. Hi ha quantitat de guerres obertes a Àfrica de les quals  ens arriben menys dades i són pures i dures i menys cibernètiques. Afecten els éssers humans d’una forma més directa. 

Això ens porta a la videoartista i teòrica alemanya Hito Steyerl, que es refereix a una “guerra civil global.”
Sí. I té a veure amb el dia a dia també. La guerra està en qui maneja el relat. Tornen els feixismes, però segurament utilitzant un altre tipus d’eines. Entres a Twitter, ara X, i hi ha una guerra, es genera aquesta batalla on sembla que es generi un soroll que pot venir d’un usuari però que realment s’articula mitjançant algoritmes sofisticats i d’altres menys sofisticats i es van generant de forma exponencial.

En tot això, quin paper de denúncia hi poden jugar els creadors, els artistes? No sé si seria agosarat afirmar que un dels primers activistes va ser Francisco de Goya.
Sí. Sempre poso l’exemple de Goya, un activista absolut. Els meus projectes de Documenta comencen amb ell. El poso sempre en totes les conferències d’intel·ligència artificial perquè la gent entengui com estan controlades les eines. Goya no podria utilitzar ara una eina com la intel·ligència artificial, i jo treballo molt en aquest àmbit. Si en determinades eines tu utilitzes paraules com sang, guerra... fins a més de mil paraules, el sistema et diu que no estàs complint el programa que has signat malgrat que ho pots estar de forma experimental o pagar molts diners. Amb la qual cosa, Goya, que va ser un avançat a la seva època en molts temes ara no podria entrar a la intel·ligència artificial. Goya es va avançar al fotoperiodisme. Per cert, qui hauria exposat avui Goya parlant de la guerra? o parlant de malalties mentals o de certes tragèdies.

Tot i aquest control a les xarxes socials, algun cop s’haurà registrat a Facebook per estar en contacte amb els seus alumnes a la Xina o a Corea del Sud.
A la Xina, va ser. Exacte. Corea del Sud, que ha estat un país ocupat i que està en conflicte amb Corea del Nord té una sèrie de regles molt estrictes sobre l’ús de la tecnologia i té el seu Berlusconi asiàtic, la família Samsung,  que fabrica des de míssils terra-aire a telèfons o televisors. A la Xina, qualsevol estudiant universitari sap saltar-se un firewall o sap el que és una VPN. A Occident no m’he trobat cap universitari que sàpiga instal·lar un determinat software per protegir les seves comunicacions. A la Xina saben de criptografia perquè el sistema de poder és molt evident. Els nadius digitals ni tan sols pensen que han perdut la privacitat perquè no tenen cap referència anterior. A nosaltres, cada pas ens suposava haver d’acceptar una pèrdua de privacitat.

Aquest any està en un projecte itinerant que és el Museo del Pueblo, una herència d’aquelles històriques Misiones Pedagógicas de la Segona República espanyola.
L’acabem de fer a Múrcia, també al meu poble, a Almoradí (Alacant). És una cosa popular. Una reivindicació que faig cada vegada més perquè l’art no es quedi als museus, perquè a molts llocs no és un espai segur. És una cosa que em diuen molts amics i amigues de la comunitat gitana, que llocs com el Macba no el senten com un espai segur, per això hi ha pocs artistes visuals a Espanya. Ara, la tecnologia em permet també agafar les obres mestres del Museu del Prado o de l’Hermitage que no es poden moure i les pots reproduir en una qualitat increïble. Ho he fet a Shanghai, a Múrcia o a la Universitat de Duke. Em sembla absurd que a les escoles no tinguin aquest tipus de reproduccions de Las Meninas o de pintures del Bosco.
Tenia una obra exposada a l’Espai Caldes que s’haurà d’anar a veure en un altre lloc.
És el dossier de la CIA espiant Picasso com a membre del Partit Comunista. Comença a tenir una sèrie de principis però era un comunista atípic. Quan el comunista francès comença a fer cribra de dones, feministes, amb ell no s’atreveixen perquè finançava el partit. Quan es van desclassificar els documents es tornen a censurar posant parts en negre. Era la paranoia maccarthista.

Sembla que tornem a una època semblant.
Els governs busquen motius per a assolir una més gran  regulació dels sistemes de control, com és el cas ara mateix d’Alemanya. I no oblidem Trump als Estats Units.