Havia de ser un llarg i s’ha quedat en migmetratge. Creixerà?
La idea és que creixi. Si en tenim l’oportunitat, trobem el finançament suficient i l’equip ens ajuda a continuar, creixerà. Més que un llarg encabit en un migmetratge el que hem fet és un pròleg.

És viable fer un llarg des d’Andorra?
Depèn de la pel·lícula que tinguis al cap. Viable ho és... si una part important del finançament el vas a buscar a fora i, per tant, t’embarques en una coproducció. Amb els ajuts i el capital que es poden aconseguir avui a Andorra, molt difícilment reuniràs el finançament, que en el cas de La Dama Blanca podria oscil·lar  entre els 700.000 i 1,3 milions d’euros.

De la novel·la original de Ricard Fiter de què partien, ‘Un andorrà lluny del poble’, què n’ha quedat?
A l’hora d’adaptar una novel·la al cine pots intentar traslladar-la al peu de la lletra, que és la millor recepta per al fracàs, o extreure’n l’essència, la tesi que planteja l’autor, i convertir-la en una història nova. És l’opció que hem escollit nosaltres. N’hem agafat els punts que ens interessaven i els hem reinterpretat.

I quin és l’esquelet del qual parteixen?
Per resumir-ho, encara que soni pelet grandiloqüent: els fets catàrtics que et fan marxar d’un lloc i transformar la teva vida radicalment, que és el que li passa al nostre protagonista, mossèn Tomàs. I tot en el context d’un país minúscul, de frontera, per on transita gent que hi entra i que en surt. 

Què aporta ‘La Dama Blanca’ al subgènere de la Guerra Civil i la II Guerra Mundial, variant andosina?
Tota la trama gira al voltant d’una llegenda que beu, és cert, del folklore nòrdic, la figura femenina que s’erigeix en protectora del poble, però que és molt nostra, molt pròpia. 

Les han vist? O no volien interferències?
Les hem vist, i tant que sí, i he de dir que mentre rodàvem Entre muntanyes es va estrenar Le Blizzard, estupenda pel·lícula. Va ser veure-la i dir-me: “Jo vull fer una cosa així”. De l’emulació als teus models en poden servir coses bones, i per a nosaltres seria un honor que algun jove sentís el cuquet de dedicar-se al cine després de veure La Dama Blanca. Dit això, el que volíem, sobretot, era posar sobre la taula un problema molt vigent en l’actualitat, però fer-ho a partir d’uns fets que ocorren el 1942.

Posem-hi nom: parlen de l’avortament i de les conseqüències que té per a les dones que s’hi veuen obligades a passar i que són severament castigades.
Efectivament. Hi ha molts paral·lelismes, episodis que podríem traslladar perfectament als nostres dies. La millor manera de fer-ho era a través d’una llegenda, que en essència serveix per parlar indirectament d’un tema que és tabú. Cap de les altres pel·lícules que cites toca l’avortament. Nosaltres ho fem, i apuntem directament els poders fàctics. A l’Església, en el personatge del vicari del bisbe, l’extraordinari Jordi Sánchez.

L’atzar, que és molt punyeter, ha volgut que l’estrena de ‘La Dama Blanca’ coincideixi amb el jurament el bisbe Serrano.
Ens encantaria que el nou copríncep veiés la pel·lícula. Al final no sostenim cap tesi, ni a favor ni en contra de l’avortament. Hi cap més d’una lectura i planteja més preguntes que respostes: des de les conseqüències fatals que comporta l’avortament, i no només en la dona que es veu obligada a sotmetre-s’hi, fins al risc que deriva de prohibir una pràctica que es continuarà fent però en condicions més precàries.

Quines referències tenien al cap pel que fa al to narratiu, a la llum, a l’ambient?
Per a la part més fantasiosa, ens n’anàvem cap a Guillermo del Toro, El laberinto del fauno i El espinazo del diablo; però hi ha també una part de llegenda que entronca amb El Senyor dels Anellls, salvant totes les distàncies, és clar, perquè podria passar per un relat històric, i Mientras dure la guerra i Mystic River, pel que fa al joc de llums i ombres. Al final el que preteníem fer era un thriller amb tocs fantàstic ambientat en una Andorra del 1942. Esperem que sigui una cosa de cartró pedra. Ara us toca a vosaltres dir si ens n’hem sortit.

‘La Dama Blanca’ no és un manual d’història, sinó una ficció. Però sorprèn que no hi surtin ni nazis, ni passadors, ni refugiats, ni evadits, ni molt menys jueus.
Hi ha una part que no és explícita però que l’espectador intueix, saps que per allà sota passa alguna cosa que no s’acaba de dir, per això hi ha homes que van i venen, d’aquí l’epidèmia de violacions, en algun moment es fa referència a l’aparició del cadàver d’un soldat al coll de la Gallina... Però estem parlant d’un curtmetratge, no podíem estirar tots aquests elements. Ens havíem de focalitzar. 

Sabem de la llegenda negra, però mai havíem sentit a parlar d’aquesta epidèmia de violacions,  conseqüència de la guerra que passa més enllà de les fronteres.
Que no se n’hagi parlat no vol dir que no passés. D’altra banda, tornem-ho a dir, hem construït un relat, una ficció, i en el context d’aquella Andorra envoltada d’una Europa en guerra, és plausible imaginar-se una cosa així, que d’altra banda ens permet parlar del que volíem parlar, que és de l’avortament. És una perspectiva nova que aportem a un tema molt transitat, que és el d’Andorra a la II Guerra Mundial.

Un puntàs a favor és que els actors intenten expressar-se en català nord-occidental, i no en el barceloní habitual.
Perquè hi vam posar tot el carinyo. Hem de dir que vam tenir l’assessorament del Xavi Fernández, que  vam fer trobades amb padrins del país, i que ens hauria agradat arribar més lluny, però estem parlant d’una  producció andorrana, no de Hollywood. Si fem el llarg, aquests detalls els cuidarem encara més.

Quin és el futur?
Tenim un curt pendent d’estrena, Hiedra, i un altre, un dramedy,  amb l’actriu i guionista Elena de Santiago en perspectiva. Però després d’això tenim clar que no ens embarcarem de nou en una aventura així si no és per rodar un llarg.