Diari digital d'Andorra Bondia
Gálvez, fotografiat dos cursos enrere a la desapareguda llibreria La Puça.
Gálvez, fotografiat dos cursos enrere a la desapareguda llibreria La Puça.

David Gálvez: “No cal impostar ni la veu ni el gest, el que molesta és la sobreactuació”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Anem Editors

Si es van quedar de pedra amb Cartes mortes i els va tornar a passar amb els articles del seu alter ego, Arseni Sugranyes, no es perdin Carrer del bosc, el primer dietari de la pandèmia publicat entre nosaltres. Hi retrobaran l’estil o, més aviat, els ecos d’aquella novel·la epifànica: el gust per la digressió etimològica, les associacions capritxoses, l’autoficció i la metaliteratura. El presenta el 14 d'abril a l'auditori Rocafort lauredià.

La grip espanyola li va servir a Pla d’excusa per escriure ‘El quadren gris’. A vostè, la Covid. Empat a un?
Què més voldria no ja empatar, sinó perdre amb Pla. A Carrer del bosc cito models de dietaris com El quadern gris i el de Piglia, però com a exemples que es poden fer coses molt interessants fent veure que practiques el dietarisme. No per comparar-m’hi!

“Fent veure”, diu: insisteix que ‘Carrer del bosc’ no és un dietari de debò.
És un exercici que em venia de gust fer, perquè m’agrada canviar de registre a cada nou llibre. No tinc cap interès a fer el mateix que ja he fet abans. Però és clar, les dèries sempre són les mateixes. El que passa és que aquí la proporció de no-ficció, o d’autoficció, potser és major. 

Pla va reescriure El quadern gris al cap de 50 anys d’escriure el dietari original. Vostè, quasi en temps real.
El que he fet té el risc que és molt immediat, poc digerit. A més, s’havia anunciat una allau de llibres que tenen l’origen en el confinament. No tinc clar que n’hi hagi per a tant. Ni que un estricte dietari de l’epidèmia tingui algun interès per al lector. Literatura memorialística n’hi ha hagut sempre. Jo mateix he escrit molts dietaris que probablement no veuran mai la llum. Però no em veig reescrivint res dintre de 30 anys. I no diguem d’aquí a mig segle.

A Carrer del bosc dedica especial atenció (i espai) a les cuites amb el manuscrit de ‘La torre dels russos’. Vol dir que existeix, aquest manuscrit? Perquè fa temps que en parlem.
És un patracol molt gruixut que m’ha portat molts anys de feina. La notícia és que ara mateix el té una editorial que per fi sembla que hi està ben predisposada, i que després de Sant Jordi em dirà si sí o si no. 

Què té, que fa que tants editors arrufin el nas quan el tenen a les mans?
No és tan extravagant, en la meva opinió. Alguns diuen que no és llibre per al lector del seu catàleg; altres, que no hi ha prou progressió respecte de Cartes mortes... I n’hi ha a qui directament no els agrada. Tots els motius son legítims. No voldria semblar que faig el ploricó. És el manuscrit que més vegades m’han dit que no, però no passa res, jo pico pedra, que és el que he fet sempre.

Avui que es publica tot, des de Llachs a Raholes, i que un Gerard Quintana guanya el Ramon Llull... va i ‘La torre dels russos’, no. Em sorprèn.
Una cosa és la indústria del llibre, i l’altra, la literatura. Que de vegades, ep, coincideixen, feliçment. Al mercat hi ha lloc per a tothom, especialment per als llibres amb què les editorials poden fer negoci: perquè els pot llegir tothom, perquè tenen una maquinària al darrere, o un nom, una marca. És així i no em queixo, simplement no estic en aquesta lliga. La torre dels russos no els deu semblar fàcil de vendre, i probablement tenen raó. Però la pregunta és: quan he venut, jo? Mai.  

Juan Ramon Jiménez endreçava els seus llibres així: “A la minoría, siempre”.
Tampoc és la meva idea. No crec que la meva sigui una literatura elitista. Ni Carrer del bosc, ni els relats d’Arnes ni Res no és real ho són.

Cercas el crucifica perquè diu que l’1-O va ser pitjor que la pandèmia; Pérez Reverte, perquè l’ha blocat al Twitter. Venjança literària?
La veritat és que ni tan sols els he llegit. Com a escriptors no els conec, el que en critico és el posat a les xarxes. Són uns caragirats, home.

Si li dic que Carrer del bosc té (per fi) l’aroma de Cartes mortes?
Tot el que un autor escriu acaba remetent a unes poques manies recurrents, això és inevitable. Però sempre miro de no repetir-me, no ser avorrit. Vaja, que si hi trobes punts en comú, ho trobaré normal. I si són en positiu, encara millor. De fet, quin parentiu els trobes?

Les digressions etimològiques, les associacions aparentment capritxoses, l’exploració metaliterària...
Normal, perquè a la que divagues una mica t’acaben sortint les quatre o cinc coses que t’interessen a la vida. Com a mínim, a mi em passa això.

I cert enciclopedisme. Què faria vostè sense la Viquipèdia?
Buscar-ho en un altre lloc. Però és molt còmode, i forma part de la nostra vida des de fa molts anys. Ja ho tenim integrat, oi? És com la biblioteca física de casa, el que em sorprendria és no fer-la servir. La pregunta és com ho feien abans, per trobar referències exactes i sobretot ràpides. Més memòria i més cultura, suposo. 

El confinament li va ser molt productiu: va escriure un dietari, va engegar un parell de projectes col·lectius, va traduir un llibre de relats i va enllestir el dels gravats amb Jordi Casamajor. 
No hi ha molta diferència amb el que faig habitualment. Si no fos perquè faig molta bicicleta, el confinament no em va canviar els hàbits: acostumo a treballar en moltes coses a la vegada, i aprofito molt les estones que tinc, perquè no em dedico professionalment a escriure. He fet el de sempre, però més intensament. 

S’agraeix que algú digui per fi en veu alta que la manera que certs poetes tenen de recitar “és tan carregosa com la cantarella de molts capellans”. 
Em fa gràcia la gent que es pren molt seriosament, sigui el to, el vocabulari o l’engolament. Els veus el gest, que s’ho estan creient. No cal impostar ni la veu ni el gest. El que molesta és la sobreactuació, que intentin colar-te una emoció que no senten.

Per no dir poetes d’aquí, li diré que no suporto el Casasses rapsode. Heretgia?
Mira, l’he vist últimament, perquè jo també tenia els meus prejudicis, com tothom, i bé, interpreta el seu personatge, potser és molt teatral, però m’agrada. N’hi ha que em fan molta més vergonyeta.

Sabem que la poesia va néixer per ser recitada a la vora del foc. Ara que no hi ha focs, sembla que caldria reservar-la per a la intimitat.
Hi veig els dos vessants: l’íntim era fins fa ben poc la meva pròpia experiència poètica, però recentment he descobert l’altra: un poema llegit en silenci pot semblar insuls, banal, i en canvi, si el sents ben dit, t’arriba. És curiós. I ho he descobert durant el confinament, que he pogut dedicar molt de temps a escoltar poetes.

Un poema ben dit és el que en diem una cançó.
Potser sí. Els poemes tenen musicalitat i ritme. 

S’ha dit que Carrer del bosc és un llibre una mica endogàmic, on es prodiguen amics, coneguts i saludats. És un però, o l’autor fa el que li dona la gana, només faltaria?
Si faig un dietari he de parlar del meu entorn, entès com a estructures concèntriques, el familiar, el dels amics, el dels col·legues, les meves lectures i interessos. Piglia i Pla, per acabar com hem començat, no fan altra cosa. Pura endogàmia.

Andorra
Sant Julià
Gálvez
Carrer del bosc
Literatura
novel·la
coronavirus
covid
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic