Què és una calandra?
En realitat, calàndria. Una espècie d’au que, per cert, no viu en les nostres latituds. L’he pres com a metàfora de la situació en què ha quedat el món després de l’Esdeveniment: la tecnologia retrocedeix, la naturalesa recupera el seu espai i proliferen –d’aquí el títol– els insectes, els amfibis i els ocells. Entre ells, la calàndria.
Si poso la novel·la al sac de les distopies –des de ‘La tierra permanece’ fins al ‘Mecanoscrit’, passant per ‘La carretera’, fins i tot ‘Mad Max’– s’hi sentirà a gust?
Naturalment, perquè ha passat un Esdeveniment que no sabem que comporta una ruptura amb el món anterior, que es va degradant de forma evident, des de la tecnologia fins a les estructures socials. Però no és la distopia clàssica, amb un poder molt centralitzat de tendències dictatorials. I en realitat aquestes referents no els tinc, com a mínim de forma conscient, pensa que ni tan sols he vist La carretera.
Doncs dirà que és casualitat, però a la protagonista, la Química, li ha posat el nom de l’última novel·la de Cormac McCarthy, Stella Maris.
Doncs sí, és casualitat.
A ‘Res no és real’ i dos dels contes de ‘Succedanis...’ – ‘Notes sobre cultes de pluja i fertilitat’ i ‘Els cent de Zhosuiï Láikáosï’– ja hi apareixen comunitats, no sabem si clans, tribus o hordes, que viuen al marge, autosuficients, amb la voluntat d’aixecar un món nou.
El de Res no és real és un món complet i tancat. Aquí els personatges deambulen per escenaris diversos, interactuen amb comunitats diferenciades, cadascuna amb les seves regles, el seu govern i la seva idiosincràsia... Crec que té més a veure amb una història clàssica de l’estil dels Viatges de Gulliver, per exemple, que amb les referències de la ciència-ficció i el fantàstic. Jo vinc de Swift, i d’aquest pul·lular del protagonista per un món disruptiu. Proliferem les calandres va per aquí, amb tots els matisos i moltíssimes menys pretensions perquè estem parlant de Swift, mare meva. Qui no s’ha plantejat en algun moment si seria possible aixecar una societat nova, amb regles noves i un Home nou? Potser en comunitats petites, aïllades i autosuficients, a partir d’elements del món anterior. Més que una distopia estem parlant de la utopia àcrata!
Un experiment que requereix ‘només’ una catàstrofe prèvia que permeti fer ‘tabula rasa’. El meteorit. A veure si serà l’única opció de redempció.
Però aquest ideal àcrata és només això, un ideal. A l’hora de la veritat hi ha desordres, rapinyes, injustícies, violència, la Llei del més fort, el campi qui pugui i una constant fugida cap endavant, cap aquesta utopia –les illes d’Amaurota– on no sabem si acaben arribant o no.
El que no hi ha a ‘Proliferen...’ és la violència explícita d’altres novel·les de gènere. Més que violència, hi ha una amenaça latent, però no explícita.
Ni violència extrema ni erotisme explícit. Però no és per casualitat: em vaig plantejar el repte d’escriure una història que ocorre en un moment que tot s’ensorra però sense caure en els clixés. Ho vaig aconseguir, però també t’he de dir que quan vaig haver acabat em vaig plantejar si no li hauria anat malament unes dosis de sang i fetge i de sexe.
El llenguatge, l’accent, el vocabulari, fins i tot els noms dels personatges, sonen vagament familiars però essencialment estranys a la nostra oïda.
Ho adverteix l’autor –que no soc jo– a la introducció: es tracta de la traducció d’un manuscrit en què s’ha intentat conservar la manera de dir estrangera de l’autor de veritat. Volia conservar la raresa del to. I m’agradaria pensar que no sona gens Gálvez.
Efectivament. Cada novel·la seva és diferent a l’anterior. Si aparegués un crític verge i llegís a cegues ‘Cartes mortes’, ‘Res no és real’, ‘La torre dels russos’ i ‘Proliferen les calandres’, dubto que fos capaç d’endevinar que són del mateix autor.
No tinc clar si això és una floreta o una crítica, senyal que no tinc un estil propi o personal. És clar que tinc una manera d’escriure, és la que em surt quan m’hi poso, però precisament per això intento moltes vegades fugir-ne: Res no és real està escrita contra la meva manera d’escriure llarg, amb moltes subordinades i molts meandres. Frases curtes i estil sintètic, vaja. És un exercici a contrapel. M’agrada posar-me reptes estilístics. Per què? L’única raó que se m’acut és per no avorrir-me. Sense aquest repte abandonaria la novel·la a les poques pàgines.
El Gálvez genuí, el que li raja, és el ‘Cartes mortes’?
És la tendència més natural, crec. A Carrer del bosc i a La torre dels russos es retroba aquest diguem-ne estil, que en canvi és l’oposat al de Res no és real i, crec, també al de Proliferen.
Ha escrit per una vegada una novel·la d’argument més o menys lineal, quasi convencional, sense la fragmentació de les precedents. Reincidirà?
No ho crec. No tinc la paciència per fer una narració lineal, de principi a fi. No és la meva manera natural de narrar.
Els noms de lloc: s’ha inventat una geografia fantàstica.
Totalment, no hi ha cap topònim real per no donar pistes d’on passa l’acció, que tant pugui ser a Llatinoamèrica com al Pirineu.
El llac, o riu, o mar Estic té unes clares ressonàncies infernals.
Aquest és molt evident, sí. No és que els protagonistes s’hi juguin la vida però estan creuant una línia, una frontera cap al desconegut, cap a les illes d’Amaurota, on esperen trobar una nova terra. De fet, tots els topònims tenen una referència: Hugbà, Arcà, Cibola, Lapuntu, Tlön, Sankt Therese, Agloe, Macanda... Les illes d’Amaurota, per exemple, prenen el nom de la capital de l’illa d’Utopia de Moore, que en certa ocasió vaig prologar. La resta els hauràs d’endevinar.
No sabem què ha passat, quin és l’Esdeveniment que ha aturat el món, i aquesta ignorància ho fa doblement inquietant. Però vostè, com a lector, què diria que ha passat: guerra apocalíptica, col·lapse ecològic?
Aquesta novel·la està escrita abans de la Covid, i tenia al cap una debacle biològica que a posteriori vaig veure que podria quadrar bé amb una pandèmia. Seria una explicació possible.
La cara B promet molt i s’acaba fent curta. Què ens hem perdut?
Inicialment tenia molt més pes, però l’editor va preferir aquesta versió, amb una cara B molt sintètica. M’ha passat amb altres novel·les, amb Cartes mortes i La torre dels russos, que van acabar considerablement retallades a requeriment de l’editor. Sempre tiro llarg, tendeixo a acumular capes i al final es pot fer de més i de menys.
Quants originals li queden al calaix? Sempre diu que és l’últim, i en dos anys ha publicat tres llibres.
Em queda alguna cosa, però la veritat és que no tinc la urgència ni la necessitat de publicar. Ja he saturat prou el mercat. Ara bé, qui sap si en uns mesos algú em fa una proposta o nosaltres mateixos a Medusa ens hi decidim.
Com es pot ajudar el boom creatiu i editorial que vivim els últims anys? Menys premis i més traduccions?
Nosaltres a Medusa hem cregut en la traducció, i per això hem publicat en castellà Morts i pròximament Picasso, d’Iñaki Rubio. Però precisament per això sabem com n’és de difícil arribar després al lector en castellà. Cal una distribució molt potent. Si no... I et parlo del castellà, ja no del francès ni de l’anglès. Més que les editorials andorranes, la via en la meva opinió és a través d’editorials de fora que et garanteixin aquesta distribució. Si el llibreter no et coneix, no posarà el teu llibre al seu aparador i no arribarà al lector. Hem de pensar més en gran: els editors d’Andorra no tenim prou múscul per publicar literatura en castellà, així que potser la via sigui anar acompanyats del ministeri a fires internacionals per presentar-hi el catàleg amb els autors traduïbles, a veure si amb el suport institucional un segell potent s’hi anima.
En tres anys de Medusa han publicat una vintena de títols. Ara ve el més difícil?
Quan vam començar amb l’Oliver [Vergés] érem molt realistes i sabíem que seria complicat. Ho ha sigut, però també ha sigut molt gratificant haver publicat autors que sense nosaltres no haurien fet el salt. També hem publicat autors de primer nivell a qui anàvem al darrere. En fi, que fer una passa enrere i mirar el catàleg és molt satisfactori.
Continuaran amb llatinoamericans, novells catalans i andosins?
Hem començat un replegament pel que fa als autors llatinoamericans, per la dificultat enorme de comercialitzar-los. Ens centrarem aquest any en la producció en català, no tant clàssics com contemporanis, autors nous amb obra nova, inclosos els de casa.
