David Haro i Gerard Navalón s’enfronten a la segona part del rodatge del curt ‘La Dama Blanca’, inspirat en ‘Un Andorrà lluny del poble’, de Ricard Fiter. Van aconseguir fitxar Jordi Sánchez, rostre ben popular de les pantalles catalanes. I de quina manera: es van plantar amb un ram de flors ben gros a la seva porta, per convèncer-lo de llegir-se el guió. La treta, ja es veu, els va donar bons resultats. 

Segona fase del rodatge de ‘La Dama Blanca’.
David Haro: Estem en un moment molt engrescador. Al rerefons hi ha la idea de portar la història al format de llargmetratge, si tot va bé. Ara rodarem tots els exteriors, algun interior també, però els més complicats, amb seixanta extres en alguna escena... i el gran Jordi Sánchez, el López de Plats Bruts.  Serà molt estimulant. Tot plegat durant cinc dies fent una pel·lícula. I a l’expectativa, amb ganes, perquè el que vam rodar a la primera part va quedar molt bé. Hem d’estar a l’altura. 

Quan i on rodaran?
D. H.: Rodarem a Aubinyà del 7 al 10 de setembre. La resta, entre unes bordes que hi ha més amunt de Fontaneda, en uns boscos; a Casa Cristo i Escaldes, i recursos, sobretot a Ordino. 
Gerard Navalón: Entre la primera i la segona part, podrem dir que haurem rodat a tot el país. 

Ja havien col·laborat. 
G. N.: Vam coincidir a l’ESCAC, però ja ens coneixíem des de l’escola, tot i que anàvem a classes diferents. A Barcelona   vam començar a col·laborar. Ara ens va bé treballar junts: la càrrega de direcció és molt pesada i podem estar al capdavant de la part creativa, de la producció, de qualsevol contratemps. 

No és el seu primer treball. 
G. N.: No. Jo havia fet un altre curt, La nova normalitat, durant la pandèmia. Es va presentar a Mèxic. En tinc un altre en postproducció, Voy solo. I junts vam començar amb Silencio, i la col·laboració es va consolidar amb  Yedra. Així que ara ja ens coneixem, ens mirem i ja sabem què pensa l’altre. 
D. H.: Jo també havia fet uns projectes previs, amb Contraban, la productora, una empresa andorrana formada per Pau Riera, Jaume Planella i jo. Havia fet el documental Entre muntanyes, que crec que va ser molt estimat a tot Andorra, i molt vist; i un treball més ambiciós, un migmetratge que va  ser seleccionat en algun festival important. També tinc un projecte, ara aturat, Distàncies, que és un documental sobre el cas Sandro Rossell des de la perspectiva de Joan Besolí i el seu fill, i com la família es va veure estroncada i es van refer. 

Interessant. 
D. H.: Silencio també ha passat per diferents festivals, del País Basc a Itàlia. Ara estem ja molt lluny d’allò i pensem que si va poder-se veure en festivals, pensem que el que fem ara, amb més experiència, funcioni molt bé. Confiem que també suposi un esglaó més en la indústria cinematogràfica al país, pensant en el treball que han fet gent com Josep Pozo, Álvaro Rodríguez-Areny o Hèctor Romance,  o el festival Ull Nu, entre d’altres. No som els únics que fem coses de qualitat a Andorra, sinó que ens emmirallem en el que han fet altres abans. Coses com Plastic Killer, que seria la línia a seguir, amb el fitxatge de Jordi Sánchez com Pozo havia enrolat José Mota. 
Entesos. 
D. H.: Esperem que sigui el nostre moment, com un projecte més en aquest camí per fer coses interessants en la indústria cinematogràfica a Andorra. 

El salt a convertir-lo en llarg serà difícil. És realista. 
G. N.: Hi ha diferents passos. A part d’endeutar-te i fer-la tu mateix, pots començar a la indústria des de portar els cafès als rodatges, o bé mostrant què pots fer ni que sigui en una càpsula, com estem fent nosaltres. Que els festivals ens reconeguin la qualitat pot fer que el projecte arribi a productors interessats, a distribuïdores... Als festivals hi ha la part molt interessant, el que passa entre bambolines. És molt diferent anar a presentar una pel·lícula amb un dossier d’anar ja amb una cita sota el braç, amb premis. És, en tot cas, la manera més realista que hem trobat. Les coses es fan reals quan fas coses perquè es tornin realitat. 

Cert. 
D. H.: A banda, pensem en el camí que han seguit gent com Rodrigo Sorogoyen o Juan Antonio Bayona. Van mostrar el potencial fent curts, sortint d’escoles com l’ESCAC i estan ja en primera divisió. Ara, s’ha de treballar i nosaltres portem ja quatre anys amb aquest projecte. 

Alguna ajuda? 
D. H.: És clar. Com Jordi Sánchez: ja facilita que el curt sigui vist pel públic, en molts festivals, i demostra que el fet que s’hagi sentit interessat en nosaltres, amb la quantitat de feina que té, i hagi trobat un forat de deu dies per rodar amb nosaltres... Ens aixeca la moral. 

Difícil enrolar-lo?   
G. N.: Va ser un estira-i-arronsa, un llarg festeig. Des del principi hi va mostrar interès, però té l’agenda que té. Fer un curt a Andorra, tancar uns dies només per això, amb uns directors novells... No va ser difícil, sinó llarg. 
D. H.: Però explicarem l’anècdota de com ho vam aconseguir, que és divertida. Ens van dir que li agradaven molt les flors, així que perquè s’acabés de llegir el guió ens vam plantar amb un senyor ram de flors i una targeta molt amistosa dient-li que havíem escrit unes seqüències pensant en ell i si no les feia, seríem capaços de parar el rodatge. Li va fer molta gràcia i es va acabar de decidir. 

Un suport important, però no l’únic.  
D. H.: És molt important recalcar que aquest és un projecte molt difícil i s’està fent gràcies a la gent que hi confia, especialment la família Fiter, que ens va  donar tot el suport per començar a desenvolupar el projecte. A partir d’aquí, diria jo, vam sumar tota una xarxa.