Quantes vegades ho havíem sentit a dir! Sí, home, que una de les formes més eficaces que els evadits arribats en terra andorrana tenien per fer saber la bona nova als amics i familiars que havien quedat enrere consistia a fer emetre per Radio Andorra un disc sol·licitat. Ho explica per exemple Francis Aguila a Les cols de l’epoir -una autèntica mina que quan es va publicar, el 2008, va passar quasi desapercebit per aquí baix- a compte de l’última de les set expedicions amb parada andorrana a les quals segueix el rastre: exactament, la que va acabar la matinada del 15 de maig del 1943 a la Cortinada, amb una vintena de joves francesos procedents de Tarascó celebrant amb un bol de llet calenta a Casa Tort de la Cortinada l’èxit de l’expedició.
De seguida hi tornarem, a veure quin va ser el destí d’aquesta colla. Però és que diu Aguila que el cervell de l’aventura -un tal doctor Rousse, cap de la resistència a l’Arieja- havia encomanat els expedicionaris que una vegada a Andorra demanessin a l’estació d’emetre Tout va très bien, madame la marquise, èxit fulgurant a França des de l’estrena, el 1935, per l’orquetsra de Ray Ventura. La catalogació de la col·leccio de discos de Radio Andorra, iniciada ara fa dos cursos per Albert Bartumeu i que ara -segur que ho recorden- enfila la fase més suculenta amb la digitalització d’un miler de documents, era l’ocasió ideal per comprovar la veracitat de l’anècdota de la marquesa, que a més d’un li havia semblat massa cinematogràfica per ser real.
La pregunta era òbvia: ¿figuraria un exemplar d’aquest fox escrit el 1935 pel compositor i lletrista Paul Misraki al catàleg de Radio Andorra? I si és així, ¿se n’hauria conservat el disc? Doncs Cinta Pujal, conservadora del fons audiovisual de l’Arxiu Nacional, confirmava divendres el petit miracle: entre l’oceà de prop de 190.000 discos que han sobreviscut als anys, als intrusos i a la intempèrie hi ha, efectivament, Tout va très bien, en una versió a càrrec de l’Orchestre Musette Adolphe Deprince i el cantant Pierre Daragon. Un disc de pedra de la casa Idéal i en perfectes condicions -una de les qualitat dels discos de pedra, segons Enric Giné, l’enginyer de so que digitalitza la col·lecció de Radio Andorra- que ho té tot... menys l’any de publicació.
Banda sonora per a una epopeia
Mentre Bartumeu no acaba d’escatir aquest detall decisiu perquè tot quadri, Pujal es frega legítimament les mans d’haver localitzat l’agulla al paller, i divendres mostrava el trofeu amb una barreja d’emoció i reverència: quan el tècnic de Radio Andorra va punxar el maig del 1943 el disc que tenen aquí al costat, les famílies dels nostres vint evadits d’avui van respirar amb comprensible satisfacció, i la història d’Aguila és verídica fins i tot en aquest detall col·lateral: ¿no és sensacional? El colofó de tot plegat arribarà en uns mesos, quan Giné enllesteixi la segona fase del projecte de digitalització: Tout va très bien es podrà escoltar a la sala de consulta de l’Arxiu i aportarà una dosi sonora de l’èpica dels passadors i, de passada, una mica de llum musicològica perquè es tracta -diu Pujal- d’una versió raríssima: aparentment no en consta còpia a les fonoteques de referència.
Amb tot el que precedeix, val la pena que ens detinguem ni que sigui un últim paràgraf en la peripècia dels vint xavals de Tarascó -tenien entre 18 i 24 anys, diu Aguila- que ens han portat fins aquí. Tots ells havien estat cridats per incorporar-se a les files del Servei de Treball Obligatori -una mena de mita en profit de l’Alemanya nazi- i s’hi van negar. L’expedició va partir el 13 de maig del 1943 del castell de Miglos amb el guia Josep Comelera al capdavant, i després de passar per Junac, Siguer, Gamel, Lène, Sasc, Galbe, Béze, la Unarde, el pas de Bouc i l’Estany Blau, entren la matinada del 15 de maig a Andorra pel port de Siguer: s’estaran cinc dies a Ordino, repartits entre l’hotel Coma i el Quim.
El 20 de maig els recull un altre passador: un espanyol que els havia de conduir fins al consolat britànic de Barcelona. Però les coses no surten bé: divuit dels fugitius són capturats a la frontera per carrabiners espanyols: l’autor sospita que van ser venuts pel guia. Tots ells desfilen per la presó de la Seu i el seminari Vell de Lleida -alguns acaben al camp de concentració de Miranda- i passaran setmanes -alguns, mesos- abans de ser alliberats. Només quatre -George Tamiser, Emile Marrot, Louise Rousse i Gilbert Conte- escapen de la redada i se les empesquen per arribar a peu fins a Manresa, agafar el tren cap a Barcelona i plantar-se al consolat britànic.
La ironia del destí és que la majoria embarcaran finalment cap a Casablanca per unirs-se a De Gaulle, i participaran en l’alliberament de França i a la campanya d’Alemanya. I que com a mínim en aquest cas, la tornada de la cançó es va acabar converint en estricta realitat: “Tout va très bien, Madame la Marquise, /Tout va très bien, tout va très bien.” De conya.