De Gaulle: el magnicidi fantasma

Casi Arajol evoca l’atemptat fallit al pont de Mereig amb motiu del 50è aniversari de la històrica visita del Copríncep francès, el 23 d'octubre del 1967.

Si el pla hagués sortit bé, ahir hauríem commemorat el 50è aniversari d’un magnicidi que podria haver canviat la història de França, d’Europa i naturalment del nostre racó de món. Perquè ahir va fer mig segle de la històrica visita de Charles De Gaulle: va ser els dies 22 i 23 d’octubre del 1967, en la primera ocasió que un Copríncep francès trepitjava terra andorrana. No és cap secret, el mateix Síndic ho recordava ahir a la competència, i per les xarxes socials han circulat profusament els últims dies fotografies d’aquella alta jornada. El que ha passat desapercebut, en canvi, és el pla de què parlàvem al començament. L’evocava ahir Casi Arajol, i de fet ell mateix no en va conèixer l’existència fins uns quants decennis després. El cas és que, segons li va assegurar en certa ocasió una font “fidedigna”, el servei de seguretat que es va desplegar pel país quinze dies abans que hi aterrés De Gaulle va localitzar sota el pont de Mereig una càrrega de dinamita que havia d’explotar –se suposa– al pas de la DS presidencial. La van retirar, la van desactivar i pel que sembla no en van dir ni piu, perquè l’episodi no ha deixat aparentment cap rastre documental ni tampoc periodístic. I això és molt dir en el cas de De Gaulle, que a causa de la guerra d’Algèria va ser objectiu preferent dels terroristes de l’OAS i que va sobreviure a una dotzena d’atemptats. O com a mínim, d’intents, inclòs el de Petit-Clamart, l’agost del 1962, que va inspirar Chacal, el bestseller de Frederick Forsythe. Si es confirmés un dia el de Mereig, Andorra s’afegiria en aquesta funesta llista de magnicidis frustrats. El que no acaba de concretar la font d’Arajol és la identitat dels terroristes: Algèria s’havia independitzat el juliol del 1962, i cap al 1965 l’OAS havia estat completament desmantellada.

Tot això, és clar, no va transcendir aquells dies del 1967. Arajol, en fi, formava part de l’Agrupació Fotogràfica, que davant de la prohibició de circular es va repartir les parròquies per deixar constància documental de la visita. A ell li va tocar la capital, amb el parlament de De Gaulle enfilat a una tarima davant del que aleshores era La Poste, i en una plaça Benlloch plena de gom a gom, i Escaldes, on li havien preparat un arc de triomf davant de l’hotel Valira i on el general es va donar un altre bany de masses. Amb tot el material es va muntar una pel·lícula en 8 mil·límetres avui –quina llàstima– desapareguda. Diguem abans d’acabar que el Copríncep episcopal, el bisbe Iglesias, va aprofitar l’ocasió per fer una visita pastoral al Pallars, i que una altra de les fites de la jornada va ser la visita a les instal·lacions de Sud Radio al port d’Envalira: els tècnics i locutors de l’emissora el van rebre en estricta formació a la sala de màquines, i el van fer pujar a la sala noble, a la 5a planta de la torre, per firmar al llibre d’honor. El del magnicidi, en fi, no és l’únic rumor que envolta la peripècia andorrana de De Gaulle: diu de nou Arajol que l’ambaixada va haver d’encomanar un llit a correcuita perquè el que tenien a la residència era massa petit per als 1,97 metres del general...