De gran vull ser botxí

Red Nose roda el teaser de ‘Verdugos’, insòlita exploració del més inquietant dels oficis: el de l’home que feia anar el garrot vil. 

És de matinada a la cel·la on l’actor Víctor Rebull, diguem-li el reu, espera que amb l’arribada del dia els funcionaris de la presó se l’enduguin al pati. Ja hi han instal·lat el garrot on el botxí, de nom Juan Pedro i a qui dona vida l’actor Pedro Casablanc, farà rodar el mecanisme que li trencarà l’espinada. Figura que som als anys 50, a la presó provincial de Valladolid. Però en realitat, el rodatge té lloc entre la quarta i la cinquena galeria de la presó Model de Barcelona. La cinquena era la destinada durant el franquisme als presos polítics. La quarta, el corredor de la mort. Així que oportuníssima la localització del teaser de Verdugos, títol provisonal del pròxim llargmetratge de Red Nose, amb guió d’Agustí Franch i direcció del català Santi Trullenque, que avui mateix s’acabarà de rodar a la Model.

Però no pot estar més lluny el nostre reu d’avui d’un pres polític. En realitat és un homicida, un pobre desgraciat amb problemes mentals. Assistirem al teaser a l’última conversa que manté amb Marcela, la seva cosina i l’únic familiar directe que li queda, interpretada per l’actriu Meritxell Calvo (Amar es para siempre) i que encara tindrà esma de suplicar-li a Juan Pedro que tingui compassió del reu. 

No és previsible que en tingui, perquè per al botxí, escanyar un reu és com matar un xai. Un ofici, una estricta qüestió tècnica. I és aquesta aparent fredor el punt de partida del guió de Franch, que es va començar a interessar en la psicologia del botxí després de veure Queridísimos verdugos, documental absolutament marcià a ulls contemporanis en què el cineasta Basilio Martín Patino entrevistava els últims tres botxins en actiu del franquisme. 

Això era el 1973. Franch ha traslladat la seva història a mitjans anys 50, de moment en un poblet de la província de Zamora. I per què aquí? Doncs perquè, encara que pugui semblar sorprenent, es van dictar i executar durant el franquisme més penes màximes en terres castellanes que no a Barcelona, diu Franch, “i ens interessava a més, un ambient més rural, endogàmic i claustrofòbic”. El que el guionista s’ha proposat és explorar les contradiccions internes amb què havien de batallar uns homes que concebien el de botxí com un ofici més, “però que només que gratis una mica, de seguida t’adones que matar un home que ha robat menjar per a la seva família és qualsevol cosa menys normal i que això té conseqüències: la gran majoria eren alcohòlics, amb una formació escassíssima. No diré que eren víctimes, perquè seria quasi una ofensa per als reus, però si es converteixen en botxins és perquè els hi porten les circumstàncies.” Aquest és el cas d’Antonio, un jove sense futur a qui Juan Pedro acull quasi com un fill per ensenyar-li els secrets de l’ofici. I són ells dos els botxins que Franch dissecciona a Verdugos.

De moment, el que està clar és que el reu a qui dona vida Rebull (L’última nit del karaoke, El ministerio del tiempo) haurà mort agarrotat aquesta matinada al pati de la Model. Que ho haurà fet a mans del  Casablanc (Cuéntame, El fred que crema) i amb un garrot que finalment no serà el que es conserva a Patrimoni, peça de museu amb què va ser executat el 1860 el canillenc Juan Mandicó, el primer i únic agarrotat de la nostra crònica negra. Els tècnics de Patrimoni no van donar el vistiplau per a l’exportació temporal. El teaser, en fi, inclourà també l’execució, tindrà entre dos i tres minuts de llargada i serà la carta de presentació, diu Franch, per enrolar coproductors en aquesta nova aventura cinematogràfica. La cosa va per a llarg:  només han de pensar que el teaser de El fred que crema es va rodar el desembre del 2016, la pel·lícula, al llarg del 2020, i que l’estrena andorrana encara no està tancada. Franch insinua que podria ser al febrer, en una projecció conjunta amb el teaser de Verdugos. Veurem.

Sobre el paper, amb un llargmetratge al sarró, hauria de ser més fàcil trobar socis. Però és que ni guionista ni director es moquen amb mitja màniga: el pressupost “ideal” del nou llargmetratge s’hauria d’enfilar fins als tres milions d’euros, tres vegades més que El fred que crema. Perquè el que tant l’un com l’altre tenen clar és que Verdugos s’estrenarà a la pantalla gran. Res de telemovie: “Volíem fer el que ens agrada, que és cine. I és el que farem. Abans o després. No tenim pressa”.