Ho va deixar escrit Josep Pla, a qui –com sospita Albert Villaró– no li quèiem especialment en gràcia: “En aquest país no ha passat res d’interessant des del romànic”. Ho va dir a Un petit món del Pirineu, el relat de la visita llampec que va girar per aquí dalt el 1972. I no es va deixar res al pap: “S’ha produït a Andorra un gran urbanisme. Si aquest urbanisme hauria pogut ser millor o pitjor, jo no en sé res. S’ha produït un urbanisme de mitja muntanya totalment nou, més aviat mediocre, caòtic i en alguns aspectes una mica suburbial”.

No hem arribat fins aquí per portar-li la contrària a l’autor de El quadern gris, només faltaria, però Enric Dilmé insinua –potser amb raó– que es tracta d’un prejudici àmpliament compartit per propis i estranys i que alguns només matisen afegint-hi la pintura barroca, l’anomenada arquitectura vernacular i la del granit. No en salven res més... potser perquè no en coneixen res més. I no en coneixen res més perquè ningú no els ho havia explicat. Fins ara. Com si el segle XX, amb les seves ombres, però també amb les seves llums, no hagués existit des del punt de vista arquitectònic. Una mirada reduccionista i miop, com de seguida veurem, perquè al costat d’aquest urbanisme “mediocre”, “caòtic” i “suburbial” que sens dubte ocupa un percentatge altíssim del nostre espai urbà –existeix al món algun carrer més depriment que Fiter i Rossell, a la capital? Algun altre de tan inhòspit com Ciutat de Valls?– hi ha un reguitzell d’arquitectes de primeríssima fila –catalans, espanyols i, atenció, també andorrans– que han deixat un rastre considerable a les nostres places i carrers i que han passat habitualment desapercebuts –i no només per a Pla.

De fet, si avui en coneixem els noms i l’obra és perquè el mateix Dilmé es va embarcar fa un decenni en una croada personal per reivindicar-los: un bloc monumental que –per això n’estem parlant ara i aquí– arriba per fi al format paper. Es titula El darrer segle i mig d’arquitectura andorrana –nosaltres hauríem preferit L’art de mirar cap amunt, però no es pot tenir tot– i repassa de forma cronològica i profusament il·lustrada els molts exemples d’arquitectura de primer nivell que ha documentat amb paciència de formiga, posant-los nom i cognom i refutant la llufa que Pla ens havia endossat probablement per mandra i per ignorància.

Atenció, que a Dilmé no li cal carregar-se ni el romànic ni el granit per reivindicar l’obra dels seus quasi coetanis. D’alguns, atenció, perquè tots som conscients que al costat d’edificis projectats i construïts amb ambició, vocació i talent n’hi ha dotzenes d’estrictament funcionals, engendrats i parits amb una desgana burocràtica, funcionarial. Després quan surtin al carrer miren cap amunt i en veuran uns quants. 

Projectes al calaix
Però n’hi ha que brillen amb llum pròpia. Dilmé parteix d’una premissa interessant: “L’home és en essència un ésser que habita. I habita bastint espais, primer interior, com la balma de la Margineda, i després exteriors, com les torres de Clot d’Emprivat. Podem conèixer l’evolució d’una societat per com ha configurat l’espai que habita”. L’espai que habitem avui és bàsicament, diu, “un producte del segle XX”. I ell s’ha proposat destriar el gra de la palla, més enllà, però molt més, dels dos o tres grans noms que tots tenim al cap: el Puig i Cadafalch de la casa Lacruz i de la primera reforma de Sant Esteve, el Bofill del santuari nou de Meritxell... Dilmé ha exhumat desenes d’altres només que ajuden a mirar el nostre patrimoni arquitectònic amb uns altres ulls: els de Josep Brugal, artífex de la Caixa de Pensions a la plaça Rebés de la capital, avui seu de Crèdit (1952) i de la reforma definitiva de l’arxiprestal, que li va canviar l’orientació (1962); Joan Margarit –pare per cert del poeta– i Jordi Masgrau, que van projectar la plaça Guillemó (1957), “la millor operació urbanística que va tenir lloc a Andorra al llarg del segle XX”; Josep Maria Sostres, que firma la casa Farràs, a la Rotonda (1956), l’únic edifici racionalista que ha sobreviscut entre nosaltres després que Comú i Govern permetessin l’enderrocament el 2012 de la seu de l’antiga Casal i Vall (1958), de Domènec Escorsa, per fer-hi un aparcament!

Més noms: Enric Llimona, que va dissenyar la “icònica” –diu Dilmé– oficina de turisme –avui només sobreviu la del Pas, Armand Mas Tulla (col·legis Janer i Sant Ermengol, tots dos del 1966); Josep Puig Torné (edifici administratiu del Govern, 1984); Aleix Dorca i Fermí Ginjaume (despatx central de policia, 1998); Pere Aixàs (duana hispanoandorrana, 1994); el Grup Taure (Prada Casadet, 1982); Roberto Suso (Comú d’Encamp, 1991); Martorell, Bohigas i Mackay (Centre Esportiu d’Ordino, 1996); Daniel Gelabert (Parc Central, 1991); Joan Rodon (cementiri nou d’Ordino, 1986). Patrick Genard i Joan Casamajor (edifici Quars, 2007); Jean Michel Rouls (Caldea, 1994); Orteu Riba (The Embassy, 2019); Manuel Clavel i Pere Espega (Unnic), i Carlos Fernández Casado (ponts de París, Madrid i Lisboa, 2005-2012).

No li tremola la mà a l’hora de jutjar severament algunes de les intervencions dels seus col·legues –qualifica d’”anodins aularis emparentats amb l’arquitectura del granit” els blocs escolars projectats per Josep Caneda, i diu que l’ampliació de Santa Eulàlia d’Encamp, que en va escapçar l’absis, la va “perpetrar” el gran Oriol Bohigas, i brilla especialment quan desenterra de les profunditats abissals dels arxius que ha visitat projectes visionaris que es van quedar al calaix, des del Meritxell elefantiàsic de Bofill que travessava la vall de costat a costat, el parlament neogòtic que el prolífic Xavier Pla, deixeble de Cèsar Martinell i el nostre primer arquitecte titular, va projectar als anys 30 com a seu del Consell General, l’església de Nostra Senyora de l’Assumpció que Miquel Fisac va imaginar a l’emplaçament actual de Sant Pere màrtir, i la urbanització afortunadament frustrada de Santa Coloma, projectada pel mateix Martinell (Torre dels Russos), que hauria deixat el temple envoltat de construccions falsament vernaculars.

El darrer segle i mig d’arquitectura andorrana ja és a les llibreries. La presentació, el 8 d’octubre al COAA.