Sorpresa majúscula a l’Arxiu: entre el fons monumental de la FAE apareixen mig centenar de fotografies d’Antoni Campañà centrades en les competicions de l’entitat. El seu net localitza als arxius familiars dues sèries dedicades al Ral·li d’Andorra i a Radio Andorra, i una de postals per a la casa CYP.
Diu que passejava l’altre dia per la llibreria La Trenca. Li agrada la fotografia històrica i per això mateix li va cridar l’atenció La capsa vermella, escrit a quatre mans per l’historiador Arnau González Vilalta i pel periodista Plàcid García-Planas i que reconstrueix la peripècia sensacional d’Antoni Campañà (Arbúcies, 1906-Sant Cugat del Vallès, 1989). A dreta llei hauria de figurar amb tots els honors al costat dels grans fotògrafs de la Guerra Civil espanyola, des d’Agustí Centelles fins a Robert Capa, passant per Gerda Taro i David Seymour. Però és molt probable que en sentin avui a parlar per primera vegada. De fet, fins al març de l’any passat Campañà era tan sols una referència esvaïda de la fotografia pictorialista dels primers anys 30, i un reputat fotoreporter que als anys 50 i 60 es va dedicar a la fotografia esportiva –va ser un dels fundadors del diari Dicen..., i es va prodigar a La Vanguardia– i també de la fotografia comercial, a través de la casa de postals Campañà y Puig Farran (CYP). Res feia pensar que el seu lloc era al dreta de Centelles i companyia. Però ho era.
El que va passar ara fa un any és que el MNAC li va consagrar una mostra epifànica, La guerra infinita, que per primera vegada treia a la llum pública les fotografies que va fer durant la Guerra Civil i la immediata postguerra, prop de cinc mil negatius que ell mateix va ocultar el 1943 en dues caixes vermelles, que va guardar en un racó amb l’ordre expressa que no fossin obertes, i que no van ser redescobertes fins que el 2018 la família es va vendre la casa i les caixes van aparèixer per a estupefacció de tothom en un armari del garatge.
El resultat és una autèntica mina perquè, lluny de l’èpica dels seus col·legues més mediàtics, Campañà es va dedicar a retratar la rereguarda: des de l’enfrontament dels sindicats armats contra militars sublevats als carrers de Barcelona a la profanació del monestir de les Saleses de lPasseig de Sant Joan, amb la funesta estesa de mòmies, l’enterrament de Durruti, la partida de milicians cap al front d’Aragó, les protestes populars per l’escassetat d’aliments i, atenció, la desfilada de les tropes franquistes per la Barcelona ocupada a finals de gener del 1939.
Tot això és el que es va quedar literalment al calaix fins al 2018, i el tall de La capsa vermella, el volum amb què l’altre dia, diu, es va topar a la Trenca. Aquell cognom li sonava: Campañà...? Campañà...? Sí, home: Campañà! El Campañà que apareix camuflat com un més dels autors dels milers de fotografies del fons de la FAE que el 2016 va ingressar a l’Arxiu Nacional! Podia ser el mateix home? Ni a l’Arxiu ni a la FAE li’n van saber donar notícia. Però sí González Vilalta, que va contactar amb el net de Campañà, el mateix Toni Monné que havia col·laborat de forma decisiva a exhumar el llegat de l’avi. I va sortir cara: el nostre Campañà és el Campañà de la capsa vermella. Podria haver sigut el fill, amb qui compartia nom i cognom, exesquiador olímpic espanyol i que durant molts anys va ser el cap de fotografia del diari Sport. Però no: era Campañà i Bandranas. El Campañà de la Guerra Civil i de la capsa vermella: “L’estil és inequívocament seu, més clàssic que el del tiet, que de fet apareix en alguna de les fotografies i era a l’època –parlem de mitjans anys 60– encara molt jove. Li encantava l’esquí i des dels primers 50 va tenir molta relació amb Andorra i, és clar, amb Francesc Viladomat. Imagina’t que la mare té penjada al menjador de casa una fotografia seva del dia de la inauguració de les pistes del Pas de la Casa!”.
No és sensacional!? El cas és que a banda del mig centenar de fotografies del fons de la FAE –el I Gran Premi d’Andorra, els campionats del món d’alpí a Val Gardena, la IV Copa Pirineus– el llegat andorrà de Campañà es completa amb tres prometedores sèries: una primera de publicitat de Radio Andorra, amb tires de retrats dels locutors de l’emissora que es van publicar a principis dels 50 a la revista Hola; la segona, del Ral·li d’Andorra, perquè l’automobilisme era una altra de les aficions d’aquest home polifacètic; i la tercera, la sèrie de postals que va comercialitzar sota el segell CYM i que inclou una col·lecció de vistes andorranes. Ser-hi, hi són, assegura Monné. Una altra cosa és que el fons, integrat per milers de negatius i plaques de vidre, està majoritàriament pendent de catalogació. Però apareixeran, assegura. Així que ja ens hi podem llepar els dits: un altre as de la fotografia del segle XX que ja podem posar al sac, al costat de Català-Roca. Heydecker, Lengemann i, no se n’oblidin, Nicolas Muller. Com es poden imaginar, això no quedarà aquí. En tornarem a parlar.
