Un popular diari es feia ressò, no fa massa temps, de la queixa d’uns quants lectors perquè alguns articles d’opinió estaven escrits amb certa ironia i per tant no els entenien.  En això anava pensant mentre em dirigia a la catedral de la Seu per escoltar el concert inaugural del FeMAP.  Els pensaments es van estroncar per un sorollós “goool” i uns quants “vamos”,  que van canviar, per uns instants, l’harmonia dels carrers.  Abans, però, d’entrar a l’edifici i retrobar un munt de cares conegudes –coses dels festivals i el FeMap, que ja està en la seva tretzena edició– encara em vaig preguntar, en un món on ja no s’entén la ironia, fins a quin punt  acceptaríem el llenguatge sibil·lí? Un  terme que  el  diccionari defineix com a misteriós, enigmàtic. 
    El programa de mà del concert anunciava que la formació Hirundo Maris i Noctes de Cor de Cambra interpretaria el Cant de la Sibil·la i la Balada del somni amb el subtítol de cants místics entre el visible i l’invisible. La catedral s’havia omplert de gom a gom,  amb tot d’espectadors disposats a gaudir d’aquest moment de trànsit. Una varietat d’aquest cant és prou coneguda a la capital urgellenca, ja que se n’ha recuperat la versió autòctona –datada al segle XVI– i que es torna a interpretar des del 2011. En aquestes peces s’anuncia l’apocalipsi, o la fi del món que coneixem  i la vinguda d’un nou món, i s’interpreten, tot i les seves vinculacions paganes,  la nit de Nadal.  
    El concert va començar amb el so d’unes campanetes, ideal per a assossegar el respectable, o potser per a hipnotitzar-lo, ja que en acabar la versió barcelonesa d’aquest cant –del segle XV– el públic va quedar com aturat, sense saber si calia aplaudir o no. Uns instants de silenci, que fins i tot van mantenir expectants els músics. Un cop recuperats dels aplaudiments, el concert es dirigí vers el nord –recordin que hirundo és el nom llatí de les orenetes, ocells viatgers per excel·lència–, per escoltar la història, que també ens trasllada al dia de Nadal. El Draumkvedet, o la Balada del Somni d’Olav Steson– ens narra les peripècies d’un home que viatja a un altra vida on li és permès conèixer l’infern i també, tot i que no tan de prop, el cel. 
Un cop de tornada, el concert va acabar amb la versió gironina –segle XVI– del Cant de la Sibil·la, amb un recordatori d’Arianna Savall envers Montserrat Figueras, la seva mare, que havia interpretat en nombroses ocasions aquest cant, i el públic dempeus. Una ovació que va ser premiada amb el Polorum regina, del Llibre Vermell de Montserrat.  Per sort va resultar tant o més sibil·lina que la resta del concert.