Trotalibros s’atreveix amb ‘La mirada del ángel’, l’obra mestra del nord-americà Thomas Wolfe.

Dir que l’última novetat de Trotalibros és una sorpresa absoluta no és cap novetat: ha sigut així des del primeríssim títol que ara fa un any va publicar, La guardia, de Kavadias. Sense excepció: només cal que en repassin el catàleg fins a arribar a Cares enmig de l’aigua, la novel·la autobiogràfica de Janet Frame, una mica nostra, com recordaran, perquè la neozelandesa va tenir el detall de desfilar per aquí al tour europeu que va emprendre el 1957.

Però no ens desviem, perquè l’editor Jan Arimany va prometre a l’inici d’aquesta aventura portentosa que és Trotalibros publicar només llibres que ell considerés imprescindibles, peti qui peti, i de monument en monument és com arribem a La mirada del ángel, probablement l’obra mestra de Thomas Wolfe (1900–1938), autor canònic de la literatura nord-americana del segle XX, de qui Faulkner, ni més ni menys va arribar a dir que era el millor escriptor de la seva generació, i mort de tuberculosi als 38 anys. Potser el recordin amb la cara de Jude Law a El editor de libros, que recrea la tortuosa però fructífera relació que va mantenir amb Max Perkins, que, més que editor, va ser descobridor, mentor i retallador oficial. Bona part de la seva feina va consistir a alleugerir els patracols que Wolfe li entregava, autèntics totxos com La mirada del ángel, que fins i tot retallat s’enfila molt per sobre de les 700 pàgines.

Aquest quilo de paper és el que necessita Wolfe per explicar amb pèls i senyals la vida d’Eugene Gant, nascut (com ell) en una petita localitat de Carolina del Nord, fill (com ell) d’un pare que es guanyava la vida venent làpides, inclosa la de l’àngel que dona títol a la novel·la, escriptor (com ell) sense massa traça amb les relacions amb les dones, i que destripa sense pietat i amb un detall que frega el sadisme les intimitats de la seva vida familiar i dels cercles socials per on desfila. Òbviament, es va guanyar l’enemistat d’amics, coneguts i saludats, i diuen que no va poder tornar al seu poble natal, Ashville, en una bona colla d’anys.

Wolfe va ser un escriptor excessiu, amb fama de desordenat i caòtic, recorda Arimany, que només va tenir temps de publicar quatre novel·les, però quines novel·les, i que tenia el bon sentit de convertir en relats els capítols que l’editor li suprimia. Així és com ha passat també a la història com un dels grans contistes de la literatura ianqui, que ja és dir quan parlem de l’època de Hemingway i Scott Fitzgerald. L’editor se’n declara incondicional, i conscient de la imprudència absoluta, del valor quasi suïcida que cal per publicar La mirada del ángel, conclou amb una sensacional declaració de fe: “Si mai resulta que no hi ha futur per a Trotalibros i he de tornar a fer d’advocat, en recordar el moment de vertigen i d’emoció que vaig sentir quan vaig decidir publicar un llibre tan arriscat, se m’escaparà un somriure i pensaré que, malgrat tot, va valer la pena publicar La mirada del ángel. I això, paradoxalment, converteix aquesta imprudència en una aposta segura”.