Era el 1951. Ja havia estrenat La jungla d'asfalto, però encara no era l'estrella rutilant que estava a punt d'eclosionar. I diu que es va presentar a una festa de Beverly Hills amb un vestit escotadíssim –però firmat per William Travilla, el seu modisto de capçalera: seu seria tamé el vestit plisadet que el baf del metro li aixeca a La tentación vive arriba. Se li va entravessar a cert crític, que el va titllar de "barat i vulgar", i ho va rematar dient que hauria sigut millor que s'hi presentés vestida amb un sac de patates. Doncs bé: s'ho va prendre al peu de la lletra, Travilla li va dissenyar un vestit amb un sac de patates i en van fer la reglamentària sessió fotogràfica. Va arrasar, naturalment, i els productors de patates de Ohio li van enviar a casa un camió carregat de patates. Així, sense perjudicis ni manies, oportunista, era Norma Jean Baker (Los Angeles, 1926-1962), aka Mariyn Monroe, a qui el CAEE consagra fins al 13 de juny Celebrant Marilyn, 1926-2026, amb motiu del primer centenari de l'actriu. I naturalment, al CAEE hi trobaran el vestit de sac elaborat per Travilla. Bé, és una rèplica i qui el llueix no és Marilyn sinó un maniquí sense cap, però és suficient per intuir com li devia quedar aquells drapots a Norma Jean: estupendament, no ho dubtin ni un moment.
El vestit és un dels tres centenars llargs d'objectes, entre fotografies, cartells i obres d'artistes que s'hi han inspirat a l'hora de crear, d'una exposició que intenta explicar el miracle: com una noia d'origen humil, sense pare conegut, amb una mare que va acabar internada per problemes mentals, i que als 9 anys va començar el periple per orfenats i cases d'acollida, es converteix primer en estrella, després en bomba sexual i encarnació de la rossa exuberant i finalment en mite universal, amb l'ajut d'una mort prematura –oficialment, suïcidi per ingesta de barbitúrics, però si ho prefereixen poden escollir entre la panòplia de versions alternatives, amb la que sosté que la van eliminar perquè sabia massa secrets del seu amant, John F. Kennedy, en primeríssim lloc, i d'Andy Warhol, que la va transmutar en icona pop: ja saben, la sèrie de retrats serigrafiats, que també trobaran al CAEE.
Marilyn no te l'acabes ni en un article ni en una exposició. Hi ha la pin up dels inicis, a qui un fotògraf amb molta vista descobreix a la fàbrica de paracaigudes on treballava el 1944 –som en plena guerra mundial– i la converteix en model. El 1949 posa despullada per a Tom Kelley per al calendari Golden Dreams. Pssa inicialment desapercebuda però tres anys després, en plena ressaca de La jungla de asfalto, el número 1 de Playboy les publica a les pàgines centrals, amb l'escàndol reglamentari. Se'n sortirà, perquè al·lega la veritat: que ho va fer per menjar. Al públic li encanta. Tot el que fa està bé. Com quan Maximo Decimo Meridio sortia al colisseu i fes el que fes el públic acabava aclamant-lo i el pobre Còmode només podia perdonar-li la vida.
Hi ha també l'actriu encasellada en els papers de rossa sexi (Niagara, Los caballeros las prefieren rubias, Cómo casarse con un millonario) que intenta desesperadament fer-se un lloc com a intèrpret dramàtic. Per això es muda a Nova York, assisteix a classes d'art dramàtic, crea la seva productora i roda Bus Stop i El príncipe y la corista. No se'n surt. Abans de morir protagonitza dos títols mítics, Ningú no és perfecte i The Misfits. I hi ha la dona, que es casa tres vegades –primer amb un noviet del veïnat per marxar de casa, tenia 19 anys, després amb Joe Di Maggio, llegenda del beisbol, el matrimoni dura nou mesos, ell no pot suportar l'escena de les faldilles al vent de La tentación vive arriba, i el dramaturg Arthur Miller, en el que pretenia ser la demostració que no era només un cos. Per no parlar de l'idil·li amb John F. Kennedy –recordin el Happy Birthday, Mr. President– i probablement amb el seu germà Robert.
Ho va intentar, i va deixar per a la posteritat un grapat d'aforismes memorables: "Si hagués seguit totes les regles, no hauria arribat enlloc", "Soc egoista, impacient i insegura, però si no em suportes en la pitjor versió, no mereixes la millor", "Dona-li a una dona unes sabates elegants i conquerirà el món". I el millor de tots: "No m'importa viure en un món d'homes si hi puc exercir de dona". Però no hi havia res a fer. Ni es deia Marilyn, ni era rossa ni tenia una piga a la galta. Però a qui li importa Norma Jean, si al davant tens un mite?
