Més que la seu del poder legislatiu i, per tant, de la sobirania nacional, el que teníem era un parador de regust vagament alpí i amb pàtina pretesament romànica. Aquesta era la Casa de la Vall que va sortir de la gran reforma del 1962, dirigida pels arquitectes catalans Ros de Ramis i  Josep Caneda i que li havia donat la volta com un mitjó a la casa Busquets, el casalot que el Consell General havia adquirit el 1702. Del 1962 daten la pedra vista de la façana, fins aleshores arrebossada, la filera de finestrons inferior, la porta posterior i la tronera que toca al roc de la Vall, afegida per conferir-li a la façana una simetria que mai no havia tingut.

Això, pel que fa a la pell; a l’interior la cosa encara va ser més radical: el Tribunal de Corts, la sala dels Passos Perduts, el despatx del síndic i el saló de plens també són fruit d’aquesta intervenció, així com la decoració d’estil historicista i que bàsicament va consistir a acumular-hi peces adquirides per a l’ocasió a antiquaris i drapaires. També es va substituir l’escala original de fusta per una escala monumental amb volta catalana, completament aliena a la tradició arquitectònica local, i es van recobrir els murs interiors amb gotelé, el toc final que li donava el que el restaurador Eudald Guillamet, que ha supervisat la reforma, defineix com “un inequívoc aire de parador nacional”.

La intervenció auspiciada aquest curs per Sindicatura, que va arrencar a l’abril i que conclou oficialment avui, coincidint amb el tradicional consell de Sant Tomàs, ha revertit una part substancial dels excessos del 1962. Com  a mínim, dels elements que els anys havien deixat clarament obsolets. Parlem de l’interior, és clar, perquè de l’exterior no s’ha tocat res –ni finestrons, ni tronera, ni molt menys arrebossat. L’objectiu, segons l’arquitecte que ha dirigit la reforma, Enric Dilmé, era retornar-li a Casa de la Vall un aspecte “més institucional” i “no tan folklòric” com el del 1962. I això s’ha aconseguit essencialment retirant els elements superflus i amb una aposta conceptual per la senzillesa i l’austeritat.

La planta baixa, per exemple, ha recuperat l’entrada per la porta principal, la que dona al carrer de la Vall, hi han desaparegut les extemporànies selles de muntar i s’ha eliminat tota l’antiga decoració. A canvi, s’hi ha instal·lat una vitrina amb la primera bandera històrica –la que suposadament ens va donar Napoleó III el 1868– degudament restaurada, i un pendó similar al que penja al vestíbul del nou Consell. S’ha eliminat també l’habitació lateral, reconvertida en botiga, i el forat de l’escala del túnel s’ha canviat  de lloc per habilitar-hi la recepció. Amb doble porta exterior i el nou revestiment dels murs, per fi sense el molest gotelé, recoberts ara per un auster morter de calç.

A la primera planta és on la intervenció ha sigut més intensa. Òbviament, tampoc no s’ha tocat l’escala monumental, però s’ha renovat el soler de fusta de la sala dels Passos Perduts –a sota del que s’hi va instal·lar el 1962 hi va aparèixer l’original, que s’ha preservat però que no s’ha pogut aprofitar. S’ha renovat la il·luminació, molt més tènue i no homogènia, de manera que es focalitza sobre els punts d’interès –assenyaladament, els murals del cicle de la Passió que també s’han restaurat–, s’ha ocultat la instal·lació elèctrica i els radiadors, i s’han substituït el rellotge i l’escut del fons per un facsímil dels Pariatges i un exemple de la Constitució del 1993, els dos textos fundacionals de la nostra sobirania i de la nostra democràcia.

En la mateixa línia, el despatx del síndic conserva les pintures murals – un Sant Sopar procedent de Sant Romà dels Vilars  una Santíssima Trinitat– s’ha  despullat de tot element superflu i s’ha reduït el mobiliari a la mínima expressió: el rellotge estil imperi, la llar de foc i atenció, un espectacular Mir del 1933 –La revolta, amb Casa de la Vall com a gran protagonista– que hi penjarà durant quatre mesos, quatre, que és el temps de la cessió temporal acordada amb la propietat.

Però l’autèntic rovell de l’ou de la intervenció és al saló de plens, amb un eix que arrenca de la mesa dels síndics, sobrevola la taula de Govern, els bancs del públic –procedents per cert de Sant Esteve–,  i l’arca de les Sis Claus per concloure en el retaule de la Crucifixió, recentment restaurat, com també ho han sigut l’arca i el patró, Sant Ermengol. El que ja no hi trobaran són les arcuacions de pedra tosca ni l’altar, perquè l’espai s’ha dessacralitzat i ha deixat de ser la capella que fins ara era. L’hemicicle s’ha desmuntat, netejat i tornat a muntar, i atenció a la redistribució dels escons, catorze a cada banda, i no dotze i setze com fins ara. S’ha guanyat no només simetria, sinó també visibilitat i coherència, diu el síndic, Carles Ensenyat.

Completa aquesta primera fase la cuina, amb accés directe des de la plaça per a persones amb mobilitat reduïda, i l’ascensor, al replà d’aquesta primera planta, per facilitar l’accés al cap de casa, que queda d’altra banda pendent, juntament amb la sala de Corts, per a la segona fase. Hauria d’estar enllestida d’aquí a un any. Els jardins de Casa de la Vall, en canvi, per al 2027. L’estrena oficial, demà pel Consell de Sant Tomàs. I dimarts, portes obertes per a tothom.