Àlvar Valls novel·la la vida de Verdaguer al miler de pàgines d’‘Entre l’infern i la glòria’, al març, a les llibreries.
Encara no fa un mes que s’enfilava en aquestes pàgines amb El dinovè protocol, la ucronia que fa venir salivera als indepes explicant el que hauria passat aquell octubre del 2017 si Puigdemont, Junqueras i companyia haguessin fet el que havien promès que farien i no haguessin jugat de farol. I que consti que són paraules del mateix autor. Doncs bé, Àlvar Valls hi torna ara amb Entre l’infern i la glòria, que no és un protocol, sinó un patracol com una casa de pagès: un miler llarg de pàgines que reconstrueixen de forma retrospectiva la peripècia vital de Jacint Verdaguer, el més pròxim a un poeta nacional que ha donat la literatura catalana.
I diem que ho fa de forma retrospectiva perquè la novel·la arrenca el maig del 1902: mossèn Cinto, arrasat per la tuberculosi, espera la mort a Vil·la Joana. Valls narra amb pèls i senyals cadascun dels últims dies de la vida del poeta en divuit capítols –un per dia– entre els quals n’intercala la setantena d’episodis que constitueixen la fascinant vida del poeta. La novel·la, en fi, la publica el 4 de març Edicions de 1984, i tot i que arriba just després de El dinovè protocol és cronològicament la primera que Valls va escriure. El protocol li va sortir quasi de patac, diu, i òbviament arran dels fes d’octubre del 2017, i Entre l’infern i la glòria va quedar finalista al premi Sant Joan del 2018, que va ser per a Gemma Lienas.
De fet, res més natural que Valls triés per al debut en la novel·la de debò –s’ha prodigat en la ficció infantil– un personatge com Verdaguer, de qui porta mitja vida reconstruint-ne la peripècia amb exhaustivitat quasi, quasi malaltissa: ha elaborat un fitxer on figura el dia a dia del poeta des dels anys al seminari fins al traspàs, el 10 de juny del 1902. El cos va ser exposat al Saló de Cent de l’ajuntament de Barcelona, i tres dies després va ser enterrat enmig d’una multitudinària manifestació de dol: es diu que 100.000 barcelonins van seguir el seguici fúnebre fins al cementiri de Montjuïc. I d’aquest fitxer, recordin, va sortir El Pirineu de Verdaguer, on Valls inventaria i descriu els 280 topònims que apareixen al Canigó.
La novel·la parteix en un elevadíssim percentatge de fets reals, històricament documentats, diu, i omple els buits amb “inferències en la meva opinió creïbles”. Hi desfilen centenars de personatges, tots amb nom i cognoms, i al costat dels molt novel·lescos episodis que n’esquitxen la biografia –els anys com a capellà en un vapor de la companyia Transatlàntica del marquès de Comillas que feia la ruta de Cuba, la dèria viatgera que el va portar a Egipte i Terra Santa, la ruptura amb el marquès, el flirteig amb l’espiritisme– hi ensenya la poteta la gran història que va marcar la Catalunya finisecular: des de l’última carlinada, la revolució industrial i l’ascens del regionalisme als Jocs Florals, l’Exposició Universal del 1888, la violència anarquista i les guerres d’Àfrica i de Cuba.
L’infern del títol fa referència, explica Valls, al tarannà torturat i a la naturalesa malaltissa que va perseguir mossèn Cinto tota la vida, mentre que la glòria és doble: d’una banda, la literària, que va tastar en vida –els Jocs Florals van ser un vedat particular seu–, i de l’altra, la celestial, a la qual aspirava com a mossèn: “I un mossèn que a diferència de tants col·legues seus, creia el que predicava”, deia Valls fa un parell d’anys.
Entre l’infern i la glòria s’allunya, en fi, tant del tuf hagiogràfic de les biografies de Sebastià Juan Arbó i Josep Miracle, com del caràcter parcial de El mossèn, d’Isabel-Clara Simó, i El poeta del poble, d’Andreu Caranza. I entre els episodis que ficciona hi figura, ai, la jornada andorrana del 25 d'agost del 1883, quan va entrar per Setúria enmig de la tempesta, amb paraigua, bicorn i maleta i es va hostatjar successivament a Casa Rossell d’Ordino –li va dedicar un exemplar d’Idil·lis cants místics que avui es conserva a la Nacional: “A D. Joseph de Riba, recort de nostra anada á Casamanyha, son amich en Jesus y Maria, Jacinto Verdaguer”– i a la casa Guillemó de la capital, aquí per compte del síndic Duran.
Com vostès comprendran, en tornarem a parlar ben aviat.
