De quan la Seu va veure la llum

Per molt que les bombetes fallessin contínuament, que hi hagués queixes perquè els punts de llum estaven massa allunyats entre ells o fossin massa febles, que la llum elèctrica arribés als carrers de la Seu d’Urgell va ser un gran què: millorava considerablement aquells llums de gas o petroli, que feien pudor, fum i podien provocar incendis. A banda, ho feia en una data molt primerenca, en 1894, dos anys abans que a la veïna Puigcerdà, per exemple, i molts respecte d’Andorra: la Mútua laurediana, per exemple, data de 1913. Són dades conegudes que Lluís Obiols i Daniel Fité Erill exposaran aquest vespre (20 hores) a l’Espai Ermengol, per obrir una nova edició del cicle Parlem d’història. Són també dades que tenen previst arrodonir, completar amb tots els ets i uts i bastir una història del centenari de Peusa, que s’instituïa oficialment el 5 de maig de 1925, absorbint les empreses precedents, les pioneres en això de l’electrificació de la ciutat i els voltants.

 

Amb aquest centenari de la presentació públic de la Cooperativa Eléctrica Urgelense (el nom originari de Peusa) es prepara un estudi a fons sobre la història de la companyia, explica Obiols, un treball que previsiblement estaria llest de cara a la tardor. Però la data coincident amb el Parlem d’història semblava prou llaminera com per no fer-hi una pinzellada, amb una xerrada centrada en els passos que van dur a la creació de l’empresa.

 

De publicacions prèvies ja n’hi ha la que el 2005 signava Ramon Ganyet, precisa Obiols, un llibre molt gràfic i que marca les línies bàsiques. Ara els dos historiadors es capbussaran sobretot en l’arxiu privat de l’empresa, “perquè conserva tota la documentació d’aquelles companyies que va absorbir posteriorment”.

 

L’origen de tot plegat va ser la iniciativa de l’Ajuntament de la Seu, el 1893, de portar la llum elèctrica als carrers de la ciutat. Calia fundar una empresa a la zona, cosa que al moment no era excepcional. “Sí que és més excepcional que es mantingui fins avui”, puntualitza Obiols, i amb la singularitat de continuar sent productora, distribuïdora i comercialitzadora. Són els anys, precisa, que van néixer moltes empreses, incloent-hi les andorranes: aquesta història també la té Obiols al sarró i el proper dia 20 farà una xerrada, en el marc de les Tardes del Relat.

 

Però continuem mirant enrere, el 1893, quan el consistori té la iniciativa d’electrificar i atorgar-ne la concessió. Es crea la Sociedad Particular del Alumbrado per fer front a la inversió (esdevindrà la Industrial Urgelense). I una altra data interessant és el 1916, quan es crea una altra central, a Anserall, propietat de la Hidroeléctrica del Balira (sic). Totes dues solen col·laborar: es posen d’acord amb les tarifes, es reparteixen els clients, i així van fent. Fins que el 1923 es troben que les instal·lacions comencen a quedar obsoletes, donen problemes de funcionament, mal servei, generen queixes, i decideixen apujar les tarifes (no hi ha res de nou sota el sol). “Es comença a crear un ambient que posa en marxa una societat de caràcter molt popular, la Cooperativa Eléctrica Urgelense” el 1924. L’any següent, dèiem, es constitueix oficialment. Finalment absorbeix les dues antigues empreses i el 1943, amb un canvi de legislació, perd el caràcter de cooperativa i adopta el de societat anònima. Et voilà, la Productora Eléctrica Urgelense S.A., és a dir, Peusa Peusa. 

 

De la instal·lació de l’enllumenat, més que l’empresari Josep Villaró –que és qui sempre s’ha cregut– la major part de la feina la va assumir Jaume Sabrià. Es va enllumenar tota la ciutat, que no excedia els límits de l’actual centre històric. A les cases? més difícil de precisar. Falta informació perquè els contractes eren entre els particulars i l’empresa i, per tant, si cap dels dos no els conserva, poca opció hi ha de saber-ne res. Però a la Casa de la Ciutat i el Bisbat segur que va arribar en un primer moment. 

 

Del servei que es prestava, tampoc res no ha canviat substancialment, les queixes eren freqüents. Més encara quan va arribar el moment d’estendre l’enllumenat fins als pobles del voltant. “Hem vist alguna carta de queixa redactada ja en un to de certa sorna, avisant que s’havien tornat a quedar sense llum ‘potser per algun pardal que s’hi ha quedat enganxat’, deien. Cosa que, per cert, també passava”, apunta Obiols. Però això ja era a finals de la dècada dels vint o inicis de la dels trenta. 

 

Si la Seu es va il·luminar en una data molt primerenca, al mateixa temps que a Lleida o Manresa, a Andorra van haver d’esperar una mica més. En aquells temps a penes tenien “petits molins als quals s’adaptava una dinamo per donar una llum, bastant precària, als carrers dels pobles”, com explica Francina Pons en la recerca sobre els molins d’Andorra, recorda l’historiador i arxiver. “Una instal·lació seriosa, a Andorra s’hi fa molt més tard”, conclou. 

 

La xerrada de Fité i Obiols obre un cicle que arriba a la catorzena edició i que es desenvoluparà al llarg del mes.  Dimecres vinent la conferència estarà dedicada a la terrissa de la Seu i Castellciutat des del segle XVI fins als últims terrissaires, a càrrec de Júlia Albós, Natàlia Martí i Carla Garrido. El dia 21 serà el torn d’Amadeu Gallart, que parlarà sobre Els moviments socials d’oposició al franquisme a la Seu d’Urgell, coincidint amb aquests actes que estan celebrant la desaparició del dictador Francisco Franco. 

 

La quarta i darrera conferència es farà el dimecres 28 de maig, titualda 1824: la creación de la Subdelegación de Policía de la Seu d’Urgell, que anirà a càrrec d’Antonio Rodríguez Feijóo. A banda, hi haurà espai per al premi Recerca jove, i una visita guiada pels cementiris de la ciutat.