De què parlem quan parlem de cultura

Joan Peruga i Pilar Burgués, Mayte Estevez, Josep Maria Ubach i Miquel Abad, premis Àgora 2022.

“És un fet que no podem negar: som marit i muller, tots dos escrivim i sempre anem en pack. Som la parella d’escriptors, què hi farem. Per això ens fa especial il·lusió que ens donin aquest premi als dos junts. I ara que estem en confiança us diré que sempre li he tingut molta enveja a la meva dona: ella treballava com sabeu a la Biblioteca Nacional, i es van arribar a confondre fins al punt que era la biblioteca de la Pilar, no al revés. En canvi, jo, que vaig ser tants anys professor, mai no em va arribar el moment que em diguessin l’institut del Joan...”

Va ser, el de Joan Peruga i el de Pilar Burgués, el quart i últim premi de la nit d’Àgora, l’anomenat, ja saben, Dia de la Cultura. I el jurat se’l va concedir per l’aportació de tots dos a la literatura andorrana –ell, amb obres com Últim a estiu a Ordino, El Museu de l’elefant i Alcanadre; ella, amb Flaixos de llum blanca– i a la “socialització de la cultura”, a través del col·lectiu Portella, que durant quasi un decenni va impulsar la que sens dubte ha sigut la millor revista literària que s’ha editat mai en aquest país nostre i en què Peruga va exercir d’aglutinador, i ja ho han vist, de la Nacional, que Burgués va dirigir durant trenta anys. Tots dos, per cert, col·laboradors de les pàgines d’Opinió d’aquesta casa. El torn de paraula va tenir a més exclusiva: l’exsíndica Roser Suñé els havia demanat en l’elogi que escrivissin un llibre a quatre mans, i Peruga va recollir el guant... a mitges: el pròxim que vegi la llum serà, diu la “cara B” de Flaixos de llum blanca, “i serà per tant i en bona lògica més de la Pili que no meu”. 

Premis com aquest constitueixen, en fi, un cant a la literatura, a la creació i a la lectura, refugi, cova i consol, tot a la vegada. Com diu Suñé, “en uns temps on la rapidesa i l’efímer ocupen un lloc destacat, escriure és encara arrelar-se al món, mostrar que les paraules ens relacionen els uns amb els altres i doten de significat el nostre dia a dia”.

Els havia precedit a l’escenari improvisat al vestíbul del Consell Josep Maria Ubach, pel seu paper com a dinamitzador i com a gestor cultural, amanit amb les seves dues dèries, la fotografia i el jazz, que tan sovint han anat de la mà. Ubach va ser des de Promoció Cultural l’artífex del primer boom de les nostres arts plàstiques, que va florir molt abans que el literari i que es va concretar en iniciatives com la Biennal de Venècia, la Mostra d’Art i els Tallers de la Massana, per no parlar de les fastuoses exposicions a l’antiga sala de Govern a Bombers, per on havien desfilat patums de l’art europeu i mundial. Van tenir una llarga vida i potser van acabar desapareixent perquè havien complert la seva funció. Però per poc que s’hi fixin convindran que després no ha vingut res de remotament comparable. I si vam tenir tot allò va ser gràcia a Ubach, home com bé va dir Francesc Rodríguez en l’elogi que li va tributar “inquiet, apassionat, sensible, sincer i modest. Molt modest. Massa modest”. Ell mateix ho va rematar: “Diuen que home de molts oficis, pocs beneficis. Doncs aquest exactament soc jo”.

El palmarès de la nit el van completar Mayte Estévez i Miquel Abad. Ella, com a ànima durant tres decennis i mig del taller tèxtil i del vidre escaldenc, iniciativa gairebé marciana que va culminar en les jornades de puntaires i la fira Arts del vidre: “Mestra, promotora, divulgadora, carregada de sòlides conviccions i al sarró el títol de mestra en humanitats que atorga la universitat de la vida”, com la va definir Sergi Mas.

I Abad, en fi, com a pioner del col·leccionisme al nostre país, primer amb la botiga que va obrir a la part alta d’Escaldes, era el 1967 i va ser la primera del país, i després com a editor de Catàleg de segells d’Andorra, des del 1976 i durant catorze anys, que ens va posar al mapa de la filatèlia universal. L’home indicat, com va recalcar Enric Riba en el reglamentari elogi, per distingir els sobres de primer dia de les cartes màximes, els segells sense dentar, els blocs de quatre i els segells amb varietat. No és una meravella.