Ho deia l’altre dia Josep Maria Ubach en aquestes pàgines: el mural de Sam Bosque al safareig de l’Espai Caldes és un “despropòsit” que trepitja el dret de Javier Balmaseda a la integritat de la seva obra. I l’obra de Balmaseda és en aquest cas la intervenció urbana, però també i sobretot artística, que sota el lema L'aigua i la forma li ha donat la volta com un mitjó a la part alta de Carlemany. Tan alta, que de fet ja és Pont de la Tosca. Ja saben: la font de les banyeres a la placeta del Madriu, la xarxa d’aixetes i canonades que circula pel passeig del riu fins al pont d’Engordany, i el cor del projecte, la plaça de l’Espai Caldes, amb el paviment que evoca les onades que flueixen des de la font del Roc del Metge i el safareig. Ara no es tracta de discutir la qualitat o l’oportunitat del projecte de Balmaseda: el fet és que el Comú hi va creure des del primer moment, quan l’abril del 2021 Balmaseda es va endur el concurs, i la prova és que hi ha invertit quatre anys de feina i cinc milions d’euros. Tampoc està en qüestió el mural de la meva amiga Sam, que recrea una escena amb tres dones al safareig d’Escaldes captada pel viatger britànic F. G. Deverell el 1883, i que com tots els seus murals, i en porta una desena, és una intervenció sòbria, eficaç i evocadora. El que qüestiona Ubach és la ubicació d’aquest mural en concret, que fa parella amb el que setmanes enrere la mateixa Bosque va concloure a la façana posterior de la casa Jaume de Roca, l’arxiu històric de la parròquia, a l’altre costat del pont d’Engordany. 

Cal potser recordar que Ubach no és  un que passava per allà, sinó la persona que durant tres decennis va dirigir el departament d’Acció cultural del ministeri de Cultura –les escultures monumentals del camí Homes de ferro són filles seves– i qui ha inventariat les escultures a la via pública en un catàleg raonat que veurà la llum si tot va bé a temps per Sant Jordi. Li grinyola el lloc, el mur del safareig de l’Espai Caldes que dona a l’avinguda Pont de la Tosca, i li grinyola perquè aquest mur, fins fa quinze dies amb el mateix acabat de ciment de la resta de safarejos que esquitxen el passeig, forma part integral de la intervenció i per tant de l’obra de Balmaseda. En altres paraules: Balmaseda el va concebre així, diàfan, net, amb l’acabat de ciment, no amb un mural. Ni el de Sam Bosque ni el de ningú altre. I intervenir el mur d’aquest safareig és exactament el mateix que si s’haguessin repintat les canonades, les aixetes o les banyeres, o que si s’hagués refet el paviment de la plaça. Sobretot si, com és el cas, s’ha fet contra l’opinió expressa de l’artista. 

Que aquest despropòsit, per utilitzar l’encertadíssim terme d’Ubach, s’hagi perpetrat quan no fa ni tan sols  dos mesos de la inauguració oficial d’aquest tram de Pont de la Tosca, no augura res de bo i el temor fundat és que el Comú es cregui en el dret de continuar potinejant, retocant o modificant el que no deixa de ser una intervenció artística. Singular, sens dubte, perquè afecta íntimament l’espai públic, però també i sobretot artística. Perquè Balmaseda no és arquitecte, ni enginyer, ni urbanista, sinó artista. I sembla que la legislació li dona la raó. L’article 6,1,b de la vigent Llei de drets d’autor i drets veïns inclou el dret a la integritat de l’obra entre els drets morals inalienables de l’artista, i el descriu exactament com el dret “d’oposar-se a tota distorsió, mutilació, tota altra modificació, o tota altra acció menystenidora amb relació a la seva obra, que sigui perjudicial per al seu honor o per a la seva reputació”. I tornem-ho a dir: no consta que Balmaseda autoritzés el Comú a modificar el safareig de l’Espai Caldes.

Horror vacui
A banda de certa manera de fer molt escaldenca, que consisteix a tirar pel dret perquè qui mana i qui paga és el Comú –recordin el cas de l’exposició sobre la censura al món de l’art, censurada  abans d’inaugurar-se per decisió expressa de la cònsol– hi ha intervingut molt probablement en aquesta ocasió el pertinaç horror vacui que les administracions, especialment les comunals, practiquen de forma insistent a la via pública. No cal anar gaire lluny. Carlemany n’és l’exemple paradigmàtic. Va ser desterrar-ne els cotxes,  fer-la per a vianants i començar a florir-hi com bolets el mobiliari urbà: parterres, cadires, bancs, opis, cendrers, papereres, fanals, terrasses, aquells dos pals XXL a l’encreuament amb la Unió que a la setmana van desaparèixer, per fi, després d’anys de fer la guitza, i no els dic res ara, amb la decoració de Nadal i amb la proliferació de paradetes del Shop in. Carlemany s’ha convertit en un bosc d’embalums. I tot, perquè n’hi ha que tenen aversió als espais diàfans i senten una tirada irresistible a omplir-los amb el que sigui.

Molt ens temem que el Projecte Caldes en general i L'aigua i la forma en particular ha sigut també víctima de la síndrome de l’horror vacui –què és, sinó, Bigfoot, l’estrafolària peça que ha brotat davant de Sant Pere Màrtir–, que el mural del safareig és només el començament i que ben aviat hi floriran altres gadgets que desvirtuaran el projecte inicial de Balmaseda. S’hi volen jugar un peix que la paret mitgera de l’antic hotel Siracusa, avui net com una patena, té els dies comptats?