Sergi Mas és un sac d’històries portentoses, això ho sap tothom que hagi compartit una tarda amb ell i la Coco al seu taller de la casa Duró. No té pèrdua, sota el rellotge de sol: “Quan el sol no toca a Aixovall, és que encara no ha sortit a la vall.” Algunes són certes; d’altres, qui ho sap. Però és que a ell li passa com a Mae West: quan s’ajusta a l’estricta realitat dels fets, és bo, molt bo; però és que quan ho amaneix amb un pessic de la seva imaginació de llimoi, encara és millor.
Ve aquest preàmbul a compte de l’agenda anual de la Impremta Principat i Casimir Arajol, que cada any consagren a un tema concret —recordin la del 2014, amb la porta de Casa de la Vall com a protagonista—. El cas és que aquest 2016 han convertit Sergi Mas en tema, i vet aquí que l’agenda reprodueix prop de mig centenar d’obres entre cartells, aquarel·les, gravats, carbonets, pastels i, naturalment, exlibris, una faceta tan formidable com desconeguda del nostre home d’avui. Tot el material prové de l’arxiu insondable d’Arajol, reunit al llarg de mig segle d’estretíssima relació personal i professional, i converteix aquesta entrega en una mena de personalíssim catàleg artístic.
A més, i aquí és on connectem amb les històries portentoses de què parlàvem al començament i que sempre se li escapen a Sergi Mas, incorpora un grapat de fotografies de l’àlbum personal d’Arajol: totes, amb l’artista com a protagonista absolut. I vet aquí la inauguració del passatge Sandy de la capital —sí home, aquell carreró estret que va del Cap del Carrer a la plaça de les Arcades— als primers anys 60 i en presència de l’autora d’Els homes d’aram. A la fotografia hi treu el cap un joveníssim Sergi Mas, és clar, però també el mestre Fontbernat, Bartumeu Rebés, Andreu Claret..., i allà al fons, amb barret i ulleres de pasta, un dels germans de Ramon Mercader —l’home del piolet, l’assassí de Trotski!—, que ves per on s’havia acabat refugiant a Andorra, on es veu que sobrevivia de feines vagament relacionades amb el periodisme. Algun dia haurem de reconstruir la història d’aquest Mercader —¿Luis o Jorge?— que va venir a espetegar per aquí dalt, però el que els dèiem: si una tarda amb Sergi Mas sempre depara un grapat de sucosíssimes anècdotes —apòcrifes o no, aquesta és una altra història— per dur-te’n al pap, ni s’imaginen el que pot passar després de 365 dies amb ell. I això és exactament el que proposa l’agenda d’Impremta Principat.
L’episodi de Mercader és només un dels que desfilen per aquesta rara joieta de col·leccionista. Hi trobaran autèntics incunables, com el cartell de la primera (i última) festa del barri antic, el juny del 1976, o el de la dedicació de la parroquial de Sant Pere Màrtir, el juliol del 1981, i una selecció de les il·lustracions per al cartell de la Fira Concurs de la capital.  I hi ha també coses estranyíssimes, a l’altura de l’autor, com el dibuix inacabat per a un congrés de la Unión Ibérica de Zoos —com ho senten—, a què es veu que estàvem afiliats però que mai no va tenir lloc, i exemples de la seva obra com a il·lustrador de bestiaris. Posats a triar, ja jo hem dit, ens quedarem amb la seva faceta d’exlibrista: deia el pare Diví, el mestre dels exlibristes catalans, que un gravador només es podia considerar exlibrista quan n’havia cisellat més de dos-cents. Doncs sàpiguen que Sergi Mas ja fa dies que ha superat la marca: 200!  Ara només falta, en fi, que algú es dediqui a inventariar les incomptables tipografies que ha dissenyat com si res en auques i cartells. Sergi Mas tipògraf. Si mai hem tingut un artista total, és ell. No en tinguin cap dubte.