Aquesta és una història trista, com ho és sempre l’oblit. L’escultor Agustí Roqué (Barcelona, 1942-2017) va ser l’inquilí del pavelló andorrà a la Biennal del 2015, al costat de Joan Xandri. Un any abans havia cedit al Consell General una obra, Off, que avui poden contemplar al vestíbul del Parlament, semioculta en un racó de l’enorme planta baixa. No va ser aquella la més memorable de les aventures venecianes, en bona part per la pèssima ubicació del pavelló d’aquell any, recorda Josep Maria Ubach, aleshores al capdavant d’Acció Cultural, i el cert és que el mateix Roqué en va tornar molt indignat per les nul·les prestacions de l’espai. Però van ser dos anys d’una inusitada presència pública, que es van escapçar bruscament el febrer del 2017, quan l’escultor va traspassar de forma sobtada. 
Des d’aleshores, el silenci i naturalment l’oblit, amb algun flaix com la inauguració de l’Espai Roqué a l’Institut de Ciències Fotòniques a la Politècnica de Catalunya, amb les maquetes de nou dels projectes monumentals que preparava en morir. Des d’aleshores el silenci, dèiem, fins ahir, que el saig va ordenar la subhasta pública de tres peces del nostre escultor. Tres obres que en el seu moment van ser dipositades a BPA com a garantia, segons explicava al setembre el diari Altaveu, i que van seguir la peripècia de l’expropiació de l’entitat bancària fins quedar en mans de la societat Pleyade, que és qui ara n’insta l’execució.
Es tracta de tes peces de petit format d’acer (Artex), ferro (Bamba) i marbre (Sense títol), valorades en 13.000 euros per la pèrit judicial i que sortiran a subhasta per 11.700. Serà el 8 de novembre a la Batllia, i posarà punt final en aquest penós capítol. El mateix Ubach evocava ahir la trajectòria artística de Roqué, que es va instal·lar entre nosaltres als anys 60, just abans d’emprendre la seva carrera artística. Els més veterans potser el recordin en aquella primera reencarnació: regentava un local anomenat Nico, al costat de l’antiga seu de Correus espanyols, “i hi servia el millor cafè del país”. Al decenni següent va tancar la paradeta i es va plantar a Londres, on va entrar en contacte ni més ni menys que amb el cercle de Henry Moore: “En va absorvir el minimalisme, el gust per l’austeritat i per la geometria, i quan va tornar ho va reinterpretar afegint-hi un gust pels elements industrials que es detecta també a Off, l’escultura del Consell, amb una mena de passamà que pot semblar extemporani però que és molt Roqué”.
El seu moment de glòria va arribar el 1985 amb la mitjana de l’avinguda Rio de Janeiro de Barcelona, un monumental conjunt escultòric que fa més de 300 metres de llarg. Però el cert, diu Ubach, és que sempre va ser més admirat a fora que no a casa. Per casa hi hem d’entendre tant Catalunya com Andorra, on a més d’Off en podem contemplar una altra escultura, To Breathe, als jardins de l’edifici Cierco de Prat de la Creu. Ubach recorda, en fi, la repercussió que va tenir a la Biennal, on va cridar l’atenció de tot un Achile Bonito Oliva, el gran pope de la crítica italiana. Quan va morir preparava una sèrie amb què havia de tornar a Venècia. Òbviament, no va poder ser.
Ubach aprofita per reclamar més visibilitat per a Off, “que ben pocs ciutadans deuen saber que està al Consell”, i ja de passada per a Incomunicació, el poema visual de Brossa que durant anys va estar plantat a la plaça de l’STA, que va anar a parar al magatzemn, que va recuperar  el síndic Mateu i avui castigada també a la clandestinitat de l’entrada al Parlament per Lídia Armengol: “Totes dues son peces que mereixerien estar a la via pública”. Queda dit.