No és habitual que una galeria del país exposi obra original de Picasso. I no diguem ja de Picasso, Miró i Dalí, tots tres a la vegada. No era habitual fa un decenni, quan érem feliços, no ho sabíem i convivien en aquest tros de món nostre mitja dotzena llarga de galeries, així que es poden imaginar avui, quan el circuit es redueix a dues sales —ara, tres—. Doncs això —originals dels grans mestres de la pintura espanyola del segle XX— és el que aporta al nostre escarransit panorama Deco-Art, que va obrir el 15 de gener al camí del Grau de la capital —a la zona del Prat del Rull, segur que ho veuen més clar— i que fins al 31 de març exposarà obra original, escultura i gravats de —ja s’ha dit— Picasso, Miró i Dalí, i com a torna, una col·lecció de mobles d’acer del dissenyador francès Guillaume Piechaud.

Vet aquí una nova i prometedora aventura artística que s’afegeix a Àngels Gallery, que va obrir al novembre a la plaça Rebés, i que confirma —de moment— el canvi de tendència en el circuit local: feia set cursos que no obria cap local —des que Faust Campamà es va embarcar en Ara Art— i va i en menys de quatre mesos en tenim dos de nous de trinca. Al capdavant de Deco-Art, la galerista Ewa Litera, que va pilotar els últims anys de la galeria Jean Paul Perrier de Barcelona i que aterra aquí dalt amb la intenció de revitalitzar el sector amb una oferta que combinarà els grans noms del segle XX i els artistes estrictament contemporanis. Una línia similar a la que havia seguit a Jean Paul Perrier i que es completa amb la presència habitual en fires internacionals —Art-Madrid, Brafa Art Fair de Brussel·les, Saló del col·leccionista de París— i la col·laboració amb museus i centres d’art. Sense anar més lluny: Tres cares shakespearianes, tinta sobre paper datat cap al 1945, es va exposar el 2013 al museu de Cadaqués en una antològica consagrada als dibuixos de Dalí. “I tenim la intenció de continuar col·laborant, ara amb les institucions del país”, diu Litera.

La pregunta, abans de passar al tall, és òbvia: ¿per què ha apostat per Andorra? Per l’estabilitat política, diu la galerista —la incerta situació catalana no és el millor context per invertir en art: ja se sap que no hi ha res de més tímid que un milió d’euros— i perquè aquí hi ha lloc —insisteix— per a la seva proposta, art entès com a inversió però a la vegada per a totes les butxaques. De fet, els preus de les obres d’aquest primer cartell oscil·len entre els 1.000 euros d’una punta seca de Dalí (La recerca del Grial, 1975) i, atenció, els 140.000 d’un espectacular original —ceres de colors sobre paper— de Miró, de format considerable —fa 75 per 118 centímetres—, datat el 1965 i que val ell tot sol la visita a la galeria i que el pintor va rematar amb una suculenta endreça manuscrita: “Pour monsieur Caumont, en souvenir du film”: ¿quin Caumont? ¿I quin film?

Hi ha més, molt més: del mateix Miró, una sèrie de tintes d’èpoques diverses —anys 50, 60 i 70— a banda d’aiguaforts i litografies. De Dalí, dibuixos dels anys 50 i 60 a llapis (Figures pujant per una espiral), tinta (Rostre) i bolígraf (Personnage monstrueux: Freud), mitja dotzena d’escultures, amb lloc destacat per a Violí —plata massissa i cap daurat, datat el 1966—, i, perquè vegin que petit és el món, una primera edició de la versió francesa de la Divina Comèdia, aventura monumental que —recordarà el lector— l’estiu passat va recalar al CAEE escaldenc.

I hem reservat per al final el gran tòtem del segle XX: Picasso compareix amb, atenció, dos originals de petit format i que són, de fet, dedicatòries a retolador de respectius llibres: Toros (“Pour Verdet, son ami”, 1962) i el catàleg raonat de Pierre Daix (“Pour monsieur Banon”, 1966). I en tots dos casos, amb la firma i data de la mà de l’artista. La secció es completa amb dos gravats i sobretot, sobretot, un bronze, Femme debout, quasi minúscul —12,5 centímetres— i datat al 1945: una peça excepcional, amb una tirada d’onze exemplars i a l’altura de les ceres mironianes. Totes les obres, no cal dir-ho, certificades, referenciades i amb la bibliografia corresponent. Tot això, ja s’ha dit, fins al 31 de març. I l’abril, canvi de tema amb el fotògraf català Miquel Arnal. Però això serà una altra història.