Els nostres directors més actius i més premiats –Álvaro Rodríguez Areny, Hèctor Romance i Elisabet Terri– preparen el salt a la distància llarga: l’escassetat de subvencions públiques i la nul·la inversió privada els aboquen a coproduccions internacionals. Suen tinta però confien a rodar l’any que ve.
Amb el primer curt, Wolves, es va plantar a Sitges. Una fita històrica perquè era el primer cineasta nacional que es colava a la secció oficial del més important festival de gènere del calendari internacional. Això va ser el 2016, i semblava que havia fet el més difícil. Doncs no: el més difícil era tornar a Sitges, i Álvaro Rodríguez Areny ho va aconseguir amb el segon (Le Blizzard, 2019) i de nou amb el tercer curt (Under the Ice, 2021). Una trajectòria immaculada, sense parangó al panorama nacional i refrendada per desenes de premis i dos centenars llargs de seleccions a festivals internacionals. El director encampadà considera que li ha arribat l’hora de saltar al llargmetratge. “El curt et permet demostrar del que ets capaç, als altres i sobretot a tu mateix, et pot servir com a carta de presentació quan truques a la porta d’una productora. Però com a inversió, i per més baix que sigui el pressupost, mai acabaràs de recuperar els diners que hi has posat de la teva butxaca. No pots rodar curts indefinidament, és inviable. No tinc pressa, però sento que em toca, que és el moment d’aixecar un llarg”.
Reincidirà en el thriller amb tocs de terror amb una història que transcorrerà en un espai únic, una ambulància, i que es titularà 112. Fa dos anys que n’està escrivint el guió, en les estones lliures que li deixa la feina que li paga les factures. Però té clar que el difícil de veritat, reunir el finançament, comença ara. Confia que dues de les productores internacionals que s’hi han interessat acabin veient-li possibilitats. I donar bones notícies en el termini d’un any. Sobre la subvenció del ministeri de Cultura, que cada curs destina 100.000 euros a la producció d’un llargmetratge, entén que necessita certs retocs: el primer, quantitatiu, perquè els 100.000 euros són gairebé testimonials quan es parla de produccions que fàcilment es poden enfilar a un o dos milions: “El ministeri de Cultura no hauria de ser l’únic a assumir aquestes ajudes. Tenint en compte l’impacte que té, tindria molt de sentit que s’hi impliqués Turisme, que d’altra banda disposa de molts més recursos”. També reclama més control a l’hora de decidir els ajuts: “Les subvencions han de ser conseqüents amb els mèrits de qui les demana. No es pot acontentar tothom perquè sí. I estem parlant de diners públics: quants projectes que han rebut subvenció continuen sense haver sortit a la llum? Quants han estat capitanejats per les mateixes persones? Sembla que no importa, i que vendre fum sigui fàcil”.
També Hèctor Romance creu que l’etapa com a curtmetratgista ja s’ha acabat: va debutar amb Impacto, amb Quiet es va endur un Roel a Medina del Campo, amb el clip de Dones d’aigua s’ha passejat per mig món i ha col·leccionat estatuetes i ha tastat el documental (Mr. Hand Solo). Ara prepara un llarg basat en la idea de Quiet, que canviarà el desmanegat edifici de Capitania de Lleida per un poble remot del Pirineu. De moment ja hi ha enrolat una productora catalana, però per reunir els dos milions que calcula de pressupost optarà a totes les subvencions possibles, catalanes, espanyoles i, és clar, andorranes: “La clau de tot plegat és escollir uns bons aliats, productors amb experiència que se sàpiguen moure amb tota la paperassa que envolta una producció audiovisual, i saber adaptar el projecte amb el pressupost de què finalment disposem”. Un llarg 100% andorrà és ara mateix impensable: els 100.000 euros de Cultura constitueixen una part quasi simbòlica i la inversió privada és inexistent, com ho és, lamenta, la d’organismes i institucions com Andorra Televisió, Andorra Telecom i Andorra Turisme. I reclama també certa professionalització de la subvenció del ministeri: “Caldria tenir més en compte la trajectòria i establir un sistema de punts objectiu, públic i transparent, i sobretot distingir entre professionals i amateurs. D’altra banda, potser caldria també valorar que el director sigui resident a Andorra, perquè fins ara totes les ajudes han anat a projectes dirigits per professionals de fora”. En qualsevol cas, Romance és optimista i es veu rodant l’hivern del 2024: “Però tot dependrà del finançament. Tot”.
I l’últim dels nostres curtmetratgistes amb llarg a la vista és Elisabet Terri, que es va estrenar amb Vesania, amb Llana negra es va endur un Biznaga de Plata a la Mostra de cine de dones de Màlaga, i l’any passat va reincidir en la distància amb Noria: “És un aprenentatge més econòmic i menys arriscat que un llarg, i al final el que fas és explicar una història, que és el que vol tot director, només que en un altre format, com qui escriu un conte en lloc d’una novel·la. Això sí, has de tenir clar que no et donarà diners, més aviat el contrari”. El projecte que té entre cella i cella és un biopic musical que s’enfilarà als 2 milions d’euros. Com s’ho pensa fer per reunir-los? “Amb els recursos que podem obtenir a Andorra, impossible: els 100.000 euros de la subvenció són un pessic, ajuden però no et permeten rodar un llarg, i pel que fa al finançament privat, costa moltíssim trobar inversors, no veuen el cine com a inversió potencial.” I la trajectòria? “Si amb un curt previ has guanyat un premi important, posem un Goya i no diguem ja un Oscar, les teles et faran més cas, però tampoc no és garantia de res, ni et tanca definitivament les portes no haver guanyat cap estatueta.” Una ruleta, en fi. Difícil, però no impossible. També ella creu que el 2024 serà el seu any. Veurem.