Segur que s’han adonat d’aquesta mena d’horror vacui que un dia va assaltar les nostres autoritats —totes: les locals i també les nacionals— i que els impedeix concebre una rotonda neta, diàfana, sense soroll. Des d’aleshores, rotonda que inauguren, rotonda que il·lustren amb una escultura de millor o pitjor gust. Escultura, protuberància o el que sigui, extrem que no queda del tot clar en el cas de la rotonda del quilòmetre 0, en el patracol de Meritxell o els filferros aquells del Funicamp, a Encamp. En fi, que Escaldes va fer honor ahir a aquesta dèria amb la inauguració, ja ho saben, de Gall Daurat, aquesta bestiola gegant —2,5 metres d’alçada— concebuda per l’artista castellà Eladio de Mora, àlies dEmo (Toledo, 1960), i que s’estarà com a mínim fins al 12 de juliol a la nova rotonda de la carretera de l’Obac amb Ciutat de Sabadell. Segur que el recorden, el gall aquest, perquè la tardor passada va ser una de les estrelles del festival de land art. Això sí, aleshores regnava als jardins de Casa Rossell i, la veritat, semblava un pelet més monumental del que queda a Escaldes. Qüestió de perspectiva, potser.

El cas és que Escaldes reprèn així la (diguem-ne) política de l’escultura urbana que va marcar els últims anys de l’era Martí —els porquets de Lalín, Toutain, Ripollès i el mateix dEmo— i que el Comú va haver d’aparcar per culpa de la crisi. De seguida tornem amb el gall de dEmo, però és que el cònsol menor, Marc Calvet, confirmava ahir que el departament de Cultura té ara mateix sobre la taula un grapat de projectes per aprofitar, diu, la conversió per a vianants de Carlemany, avui un aparador ideal per a l’escultura a la via pública. I el més espectacular de tots el tenen aquí dalt: Forever Marilyn, que retrata la gran Norma Jean en l’escena més icònica de la seva carrera, que ja és dir: just quan una bafarada d’aire que surt per la reixa del metro s’entossudeix a arremangar-li la faldilla i ella, gata maula, fa com si li importés.

Tot això passa —no calia recordar-ho, però per si de cas— a La tentación vive arriba, i la gràcia de tot plegat és que la Marilyn aquesta està construïda en acer i alumini, pesa 15 tones i frega els vuit metres d’alçada. Forma part d’una sèrie titulada precisament Icons Revisited —la Gioconda, la Noia de la perla i el Petó de Times Square, tots a mida XXL— i concebuda per l’artista nord-americà Seward Johnson, i es va estrenar el 2011 a Chicago. Just al davant de la seu del Chicago Tribune, que potser no és el Post ni tampoc el Times, però Déu n’hi do. I va resultar un èxit clamorós, convertit automàticament en fotografia obligada per a tot turista que trepitjava la ciutat —com el rellotge tou de la Rotonda, però a l’americana— i amanit amb una polèmica molt oportuna a compte del (suposat) sexisme de l’obra: es veu que resultava inevitable quedar-se una bona estona encantat davant o, millor, a sota de les calcetes monumentals de Marilyn. I naturalment, això va ferir les pells més fines. Les ànimes més belles també la van criticar per kitsch, però després dels porquets de Lalín nosaltres ja hi estem vacunats.

El gall ciclista

L’any següent, en fi, es va traslladar a Palm Springs (Califòrnia), i des del 2014 sembla que s’exposa a The Sculpture Foundation, la fundació del mateix Johnson a Nova Jersey. El cas és que —diu Calvet— el Comú ja es va plantejar anys enrere la possibilitat d’una escapadeta andorrana per a la Marilyn. No va ser llavors possible perquè al lloguer —que no va revelar— cal afegir-hi el cost del transport, un pessic considerable perquè parlem de quinze tones d’acer en viatge transoceànic. Però ara torna a ser una de les opcions. I amb possibilitats, perquè ja se li ha buscat fins i tot un hipotètic emplaçament... que tampoc no va revelar: però entre Vivand, el Thyssen i la nova sala d’exposicions al vell CIAM, les alternatives semblen clares.

Deixem de moment, posem que per uns mesos, les cames interminables i les calcetes de Marilyn i tornem a dEmo. Diu Calvet que buscaven un inquilí per a la rotonda, i que el gall daurat els va donar el vincle ideal amb el Tour de França, que arribarà el 10 de juliol a Ordino i que marxarà dos dies després des d’Escaldes: perquè el gall és, recordem-ho, l’animal totèmic dels nostres veïns, i perquè el groc és el color del mallot de líder de la prova ciclista. Una mica naïf, tot plegat, sobretot perquè amb la peça dEmo només pretenia plasmar el “coratge davant de l’adversitat, l’orgull i el senyoriu” que es veu que són els valors associats a aquesta au. Però no ens posarem ara llepafils.

L’obra l’ha cedit gratuïtament fins a l’arribada del Tour; si la ciutadania la fa seva —rebatejant aquest racó com la rotonda del gall, per exemple, diu Calvet seriosament— es podria quedar fins a final d’any a canvi d’un lloguer de 5.000 euros, amb una opció de compra quan expiri el termini. Perquè se’n facin una idea: a l’empresari local que mesos enrere es va interessar en el Gall l’artista espanyol li demanava 25.000 euros. ¿Molt? Doncs és un pessic si ho comparem amb els 65.000 euros que el 2008 es va embutxacar el bon dEmo a canvi d’enviar-nos durant uns mesos una trentena d’ossets —¿se’n recorden?—. De tot allò n’ha quedat la mixeta blava que vigila el CAEE i les dues bestioletes del Prat del Roure, avui —per cert— en restauració. D’aquí un any, ja ho veuen, poden tenir companyia.