Iñaki Rubio torna a la crònica, ara a compte de l’estiu que el jove Picasso va passar el 1906 al Cadí.
Per fi, el nou Rubio. Ara n’hem de parlar així. El nou Rubio. I ara vol dir després de la campanada que fa dos anys va donar amb Morts, qui us ha mort?, la crònica novel·lada del crim de cal Gastó de la Costa. Doncs arriba per fi el nou Rubio, i no ho allarguem més: es titula Pau de Gósol, que ja dona una pista molt evident. I per si quedaven dubtes, el subtítol: Picasso al Pirineu. De nou, a Comanegra, el segell que l’ha catapultat a la primera divisió de les lletres catalanes.
El novel·lista lauredià torna a posar-se el barret de cronista, però aquest és l’únic punt en comú que té amb Morts perquè a Pau de Gósol deixa deliberadament a un costat el true crime –“No em venia gens de gust repetir-me”– i es capbussa en un dels episodis menys coneguts de la peripècia del geni malagueny: l’estada a la localitat de Gósol, entre finals de maig i mitjans juliol del 1906, amb la seva primera dona, Fernande Olivier. Sembla, especula Rubio, que amb l’objectiu de tenir un fill. Un període clau no només en la trajectòria de Picasso, sinó en la història de l’art, perquè està en la gènesi de la revolució cubista (la ruptura dels conceptes de perspectiva i profunditat vigents des del Renaixement en l’art occidental) que culminaria l’any següent amb les Demoiselles d’Avignon.
L’epifania, diu Rubio (com abans que ell han sostingut una plèiade d’experts picassians, l’última de les quals, Conxita Boncompte) va tenir lloc precisament a Gósol, en contacte amb la tradició del romànic pirinenc i els ecos dels rituals pagans que subsistien al Pirineu. Picasso s’instal·la en una habitació de cal Tampanada (al segon pis, es conserva exactament com era fa un segle) i durant sis setmanes produeix tres centenars d’obres entre esbossos, dibuixos, olis i talles, “una barbaritat fins i tot per a un artista prolífic com era ell”.
Quan torna a París, a mitjans juliol, tot aquell xup-xup cristal·litzarà en les dues obres fonamentals de la revolució cubista: Dues dones nues i Demoiselles d’Avignon. “Em fascina el jove de 24 anys, un absolut desconegut, ambiciós i amb talent, sí, però a anys lluny del geni universal en què s’havia de convertir, gairebé un mort de gana, un altre artista que pretenia triomfar a París, que es refugia als Pirineus per buscar no se sap ben bé què, i acaba revolucionant l’art. I em sorprenia que un moment tan decisiu com aquest sigui un dels més poc explorats de la vida de Picasso, que d’altra banda se’ns ha explicat del dret i del revés”.
Rubio, en fi, intenta donar resposta als motius que portaran Picasso a veure la llum aquell estiu del 1906 en un racó de món tan remot com ho era Gósol a l’època. Ho fa amb les eines de la crònica novel·lada que tan bon resultat li van donar a Morts, partint sempre que és possible de fets, llocs i dates documentats i omplint els buits amb engrunes de ficció: “Morts tenia un punt més barroc, Pau de Gósol és més destil·lat, més fluid, més curt, perquè la història ho demanava”.
Per comprovar-ne el resultat caldrà esperar a finals d’agost quan arribarà a les llibreries. La primera presentació, a la Fira del Llibre Pirinenc, de l’1 al 3 de setembre a Organyà; la segona, el 9 de setembre a la Setmana del Llibre en Català. Estan impacients, oi? I qui no?
El secret d’un dibuix: ‘Pageses d’Andorra’
L’origen de l’interès de Rubio en l’episodi gosolà de Picasso cal buscar-lo, com hauran intuït, en Pageses d’Andorra, l’humil dibuix que segons la historiadora Conxita Boncompte és a la base de Dues dones nues, Demoiselles d’Avignon i, per tant, de la revolució cubista. Datat el 1906 i conservat des del 1931 a l’Art Institute de Chicago, durant un temps, al primer govern demòcrata, va semblar possible portar-lo temporalment i organitzar una magna exposició al voltant de les Pageses. Aquelles bones intencions van acabar al calaix però en va quedar una monografia monumental, De Pageses d’Andorra a Demoiselles d’Avignon: un viatge romànic. Un dels objectius de Rubio a Pau de Gósol és comprensiblement investigar l’andorranitat de les pageses de Picasso, cosa que d’altra banda ja va intentar l’historiador Carles Gascón en un dels capítols més interessants de la monografia. Per saber-ne les conclusions caldrà esperar a llegir el volum, diu, tot i que el que es pot descartar des d’ara mateix i de forma categòrica és que Picasso vingués mai a Andorra. Ni remotament. Va arribar en mula des de Guardiola, i va marxar per Puigcerdà, Acs i Tolosa.
