Núria Montes converteix en monòleg ‘Perdoneu les disculpes’, el recull d’articles de Bru Noya i Txema Díaz-Torrent. L’estrena, a Organyà.
Que un grapat de les humils columnes que Bru Noya i Txema Díaz-Torrent van publicar entre el 2016 i el 2019 al BonDia i que, com totes les columnes del món, semblaven cridades a l’efímera vida de la mosca del vinagre revisquessin el curs passat en format llibre ja va ser una sorpresa absoluta, a banda d’un acte d’estricta justícia poètica. Per una vegada guanyaven els bons. Una heroïcitat que cal posar, i així ho vam fer aleshores, al sarró d’Anem i del seu editor, Oliver Vergés. Però que Perdoneu les disculpes s’enfili ara als escenaris... frega el miracle. I aquest nou prodigi l’hem d’atribuir a Núria Montes, a qui havíem vist com a actriu (Quatre dones i el sol, Feminus) i com a ajudant de direcció, a les dues últimes edicions de Els Pastorets.
La cita és el 2 de setembre a la Fira del Llibre d’Organyà, i en aquesta ocasió Montes s’ha embarcat tota sola en l’aventura de convertir en monòleg la trentena d’articles, quinze per barba, de Perdoneu les disculpes. No és casualitat. L’ocurrència va ser cosa de Díaz-Torrent, recorda: “Va ser professor meu al batxillerat, sabia que m’he dedicat a la interpretació i em va proposar de buscar un format teatral per acompanyar o, arribat el cas, substituir la presentació més convencional. De seguida ho vaig tenir clar, perquè el dinamisme i l’humor punk que destil·len tant ell com el Bru donen molt de joc, parlen de qüestions que ens interpel·len a tots i, en fi, encaixen perfectament amb l’stand up comedy.”
El resultat és un monòleg de vint minutets que s’allunya volgudament de la lectura diguem-ne convencional. No serà tampoc una successió d’articles, sinó que Montes ha agafat, diu, idees de l’un i de l’altre, intentant tocar els quatre grans blocs temàtics en què es divideix el volum, i n’ha confegit un guió nou de trinca que no és Bru, que no és Txema i que tampoc no és Núria, sinó tots tres a la vegada. El més difícil ha sigut reduir tot el material als vint minuts que li demanen a Organyà, i en canvi no ha constituït cap pega, assegura, l’humor eminentment generacional que gasten els autors: “És veritat que tinc 30 anys i que algunes de les referències em poden quedar una mica lluny, però tots dos es mouen amb naturalitat extraordinària per la cultura pop i utilitzen una llengua essencialment viva, gens encarcarada, que salta per sobre de qualsevol barrera generacional”. Tampoc va suposar cap impediment, més aviat al contrari, l’antiga relació d’alumna-professor que unia Montes i Díaz-Torrent: “El recordava de classe, que ja era un professor bastant peculiar, però amb qui encara mantens una certa distància, perquè no deixa de representar l’autoritat. Als seus articles vaig descobrir que a més de professor era una pare de família, amb els neguits, les dèries i les obsessions que tenim tots, explicades a més amb un estil desternillant”.
I el que vindrà
El millor de tot és que el bolo d’Organyà serà només el primer, i probablement el més curt, de la versió escènica de Perdoneu les disculpes. La intenció de tots tres, Montes, Noya i Díaz-Torrent, és que aquesta ocurrència no s’acabi aquí i tingui una llarga vida. Com a mínim una estrena a casa, que no estaria gens malament. Mentrestant podem fer els honors recuperant el volum original, aquesta trentena de Gongs, un centenar i mig de pàgines que constitueixen una lliçó concentrada del millor columnisme que s’ha escrit en temps recents en aquest país nostre, que passa pel sedàs surrealista situacions ben quotidianes (les cues a la duana, el polo de llimona convertit en magdalena proustiana, la fal·lera d’anys enrere pels impermeables Napa-no-sé-què, els mitjons desaparellats a la rentadora) i que no pretenien ni remotament resoldre els grans enigmes de l’existència sinó extreure’ns un breu somriure amb el primer croissant del dia.
