Dels ‘novíssims’ de la música

Riu, quan li suggereixen si serà el successor de Lluís Claret, però aquí està, Jordi Albelda Santamargarita, camí del superior a Leipzig.

Divuit anys, la selectivitat tot just aprovada i els exàmens d’accés per ingressar al conservatori que arribaran al setembre. Això suposa entre tres i sis hores diàries dedicades a la música i organitzar-se molt bé el temps per treure endavant els estudis reglats. Albelda acaba de cloure el pas pel Forum Musikae, l’escola d’alt rendiment musical, on ha obtingut un parell de premis en el concert-concurs per al qual va ser seleccionat pel professorat. En sentir-lo, docents i públic van coincidir en el judici i li van atorgar els dos guardons.

    Ha estat una edició estranya del campus musical que se celebra a València. “Se’ns ha fet tot bastant complicat, tocar amb mascareta és realment carregós”, sobretot dificultós per tocar en formacions de cambra: necessiten reconèixer l’expressió facial del company per tocar coordinats. “Ens hem de limitar a expressar-nos amb els ulls; bé, serà un altre aprenentatge”, es conforma. A banda, la qüestió de mantenir les distàncies entre el centenar d’alumnes participants, professorat a banda.
 
    El jove violoncel·lista andorrà, un dels novíssims de la música al país, va tenir un instrument a les mans per primer cop quan a penes tenia tres anys. Gens estrany, d’altra banda: els pares són, tots dos, professors a l’Institut de Música de la capital. Però el violí no l’acabava de convèncer, així que als sis, quan va entrar ell també a l’escola de la Llacuna, va provar amb el piano. “Sobretot perquè volia tocar assegut”. A la tercera trobaria allò que buscava. “De petit potser tocava per inèrcia, però quan tenia 14 o 15 anys i vaig començar a escoltar gent de fora, gent potent, m’hi vaig enamorar perdudament”.

    Ara fa ja un parell de cursos que va esgotar totes les possibilitats d’aprenentatge que ofereix l’IM. On va ser alumne de qui, diu, és un dels seus màxims referents, Lluís Claret. Aquests anys ha seguit les classes de Maria Casado, a Madrid: s’hi desplaçava des d’Andorra un parell de cops al mes, en tren. “Sí, sí que és amor a l’art”, concedeix.

    Però tot esforç és poc, considera, si el posa a prop de la meta: inicia el camí, és cert, però té els ulls posats a convertir-se en solista. Vol emmirallar-se en intèrprets  com el cellista bilbaí Asier Polo, explica.  De moment, té un peu ja dins del superior, a Leipzig: només li queda la segona volta de les proves i compta que la passarà. Tot esforç és poc, assegura. “Però també hem de viure, que consti”, puntualitza; entre altres raons, “perquè un artista que no viu, que no té experiències, no té res a expressar, no pot fer música”.

    El jove Albelda, que ha protagonitzat diversos concursos del cicle Cambra Romànica a Canillo, confia que també aquest any podrà participar-hi.