És un miracle que un edifici com aquest hagi sobreviscut fins als nostres dies. Pensin que estem parlant d'una baluerna construïda el 1776 en ple 1r arrondissement, a quatre passes de Châtelet, les Halles i el Palais-Royal. I encara era més miraculós que des del 2002 aquesta petita joia de l'arquitectura Lluís XVI hagués servit com a ateneu d'artistes autoritzat, pintoresca fórmula arbitrada per l'ajuntament de París, que permet un grup de creadors okupar legalment un edifici de propietat municipal. De fet, no queda gaire clar que d'una cosa així se'n pugui dir okupació, però així és com en diuen: squat légal. Ells sabran. El cas és que el de 111, rue Saint Honoré, va ser el primer squat legal de París, i el cert també és que té els dies comptats. O més aviat les hores. L'ajuntament els ha instat a abandonar avui els tres pisos de l'immoble –planta baixa per a exposicions, les altres dues, tallers– amb l'argument de la restauració integral de la façana i de la teulada de l'immoble. Per als artistes no són més que excuses, i estan convençuts que si en marxen, ja no hi tornaran. No cal ser gaire malpensat per donar-los la raó. 

Però ja ho veurem. El cas és que si en parlem aquí i avui és perquè LaTour111, nom oficial de l'Ateneu, és perquè aquest històric edifici va ser la primera seu de la Casa d'Andorra a París: va ser inaugurada el 8 de juny del 1965 pel copríncep De Gaulle en persona, i va ser durant els tres decennis següents l'ambaixada turística del nostre país a la capital francesa. En algun moment de finals dels 80 o primers 90, la casa d'Andorra es va mudar a 26, avenue de l'Opéra, i s'hi va quedar fins que va ser clausurada, el 2012. Però aquesta és una altra història. Avui toca la seu de 111, rue Saint Honoré, per on van desfilar personatges com Roser Jordana, que en va ser la primera directora, i William Danjon, que la va succeir el 1966 i s'hi va quedar fins al 1974. Danjon explicava amb aquella gràcia especial la vegada que, durant la seva missió parisenca va coincidir a certa exposició amb Salvador Dalí. Casualitats de la vida, aquella nit portaven tots dos el mateix abric. Igualment kitsch, però és que el William sempre va ser una mica dandy. Així que el pintor català se’l va quedar mirant, es va tocar els bigotis –aquell dia sense engominar, perquè no hi havia mosca ni fotògraf a la vista– i li va deixar anar, tan panxo: "Monsieur, j’aime le manteau que vous portez".

Com que les coses rarament passen perquè sí, resulta que la cantonada de rue Saint Honoré amb L'Arbre Sec va ser el punt fatídic on Enric IV de França va fer ordenar  el cotxer de dirigir-se cap al cementiri dels Innocents. L'itinerari més curt era per la rue de la Ferronnerie, i és per aquí per on va enfilar la comitiva reial. Amb la mala fortuna que es va haver d'aturar per un embús –a l'època dels carros i els cavalls també n'hi havia– i va ser aquest el moment que François Ravaillac va aprofitar per pelar a ganivetades el nostre primer copríncep reial. No vulguin saber com va acabar Ravaillac.

En realitat, l'edifici actual es va aixecar el 1775, sobre els fonaments de l'anterior, construït el 1606. És per tant possible especular que alguna d'aquestes nobles pedres va assistir als últims moments del nostre benemèrit copríncep. Entre naps i cols, la pròxima vegada que visiti París tinc intenció d'acostar-me a aquest entranyable i molt andosí racó. I penso que potser ho faré als acords de Où est ma tête, l'estupenda cançó que Pink Martini va versionar fa uns anys al Centre de Congressos i que diu així: "J'ai perdu ma tête/  Dans la rue Saint-Honoré./ Je cherche çà et là./ Je ne l'ai pas trouvé./ Dis-moi où est ma tête?"