La intervenció, ja avançada, consisteix a refer el llosat i els murs de l’era, la part més antiga de la casa pairal.

Diu Josep Santuré que va ser al voltant de l’era, el pal de la T que dibuixa cal Ribot, que es va anar construint la casa. Si tenim en compte que, segons Patrimoni, la part més antiga d’aquesta casa pairal escaldenca data del segle XV, s’entén l’emoció que l’arquitecte Enric Dilmé va sentir en retirar el llosat, la tisella i les bigues del paller, al pis superior de l’era: “És molt probable que tots aquests elements tinguin mig mil·lenni de vida. O més”. Una longevitat extraordinària –cal Ribot passa per ser la casa pairal més antiga que ha arribat fins als nostres dies– i que demostra la perícia dels mestres d’obra que la van aixecar al llarg de tres segles, perquè cal recordar que l’última ampliació – l’ala dreta del barret de la T, la zona noble de la casa– data de 1724.

La qüestió és que, després de tres anys d’estira i arronses entre la propietat i el ministeri de Cultura, tres setmanes enrere va arrencar per fi una intervenció que s’havia demostrat urgent quan al gener va cedir un pany del mur lateral de l’era. El perill de col·lapse potser no era imminent, admet Dilmé, “perquè a diferència dels edificis construïts amb formigó, molt rígids i que col·lapsen quan cedeix un dels seus elements estructurals, cal Ribot és el que en diem una estructura isostàtica, els diferents elements no estan lligats els uns amb els altres i s’adapten als moviments amb més facilitat”. Ho va demostrar, diu, al gener, quan va caure la paret i l’estructura va resistir. També amb la porta de la cort, a l’altre costat de l’era, parcialment enfonsada però que no acabava de cedir. També s’ha desmuntat.

Cal Ribot resistia, sí, però el sentit comú recomanava no temptar la fortuna: “Era qüestió de temps, no sabem si mesos o anys, que caigués un altre pany, i un altre...”. Precisament per evitar-ho, el ministeri va obrir in extremis una convocatòria extraordinària de les subvencions per a la conservació del patrimoni immobiliari, i entre els 40.000 euros del Govern i una quantitat igual que ha aportat la propietat s’ha pogut desencallar un contenciós que semblava empantanegat des que la tardor del 2015 Santuré va llançar el primer SOS per a cal Ribot.

L’objectiu de la intervenció –no pas restauració, adverteix Dilmé– és “estabilitzar” el pacient, resoldre els problemes de filtracions i refer els panys de paret que s’havien ensorrat i que havien perdut la seva funció estructural: “Deixar-la a punt perquè, amb un mínim manteniment, en puguem garantir la supervivència fins que finalment es decideixi quina finalitat donar-li”. La propietat sempre n’ha postulat un ús públic, que no passa necessàriament per la museïtzació. Una decisió en què, opina Santuré, hi haurien de participar tant el Comú com el mateix ministeri.

Mig mil·lenni més

Però tot això ja es veurà. De moment, en tres setmanes ja s’ha retirat bona part del mur oest de l’era, així com el llosat, la tisella i les bigues, i també part del mur de llevant. S’han conservat les lloses –molt irregulars, i que més que col·locades, diu Dilmé, s’amuntegaven una sobre l’altra per tapar forats–, així com les bigues, que s’aprofitaran per tallar les llindes de portes i finestres. També les pedres dels murs, que es tornaran a col·locar –aparellar, en diu l’arquitecte– i que es lligaran amb un morter de terra i palla molt similar a l’original. Tota aquesta feina ja està pràcticament acabada, i a partir de la setmana que ve començarà l’operació inversa: reconstruir primer els murs, després les bigues, la tisella i finalment el llosat: “No es tracta d’una intervenció especialment delicada però sí que requereix temps i paciència. Ho farem bé, sense presses, perquè l’objectiu és que cal Ribot duri mig mil·lenni més”.

Calcula Dilmé que tot plegat es podria allargar fins a l’octubre. A banda dels murs i del llosat de l’era, també s’intervindrà a la xemeneia, probablement l’element més singular de cal Ribot, amb la seva planta piramidal i les seves proporcions monumentals. Tant, que va servir de model a la de la Casa de la Vall, quan es va restaurar als primers anys 60. La xemeneia, apuntalada des del 2010 amb una aparatosa bastida, es va construir amb pedra i també amb bigues de fusta, que són les que han acabat cedint i que caldrà substituir.

La gràcia de cal Ribot, en fi, és que, a diferència de casa Rull i casa Cristo –per comparar-la amb altres dues cases tradicionals–, l’estructura es conserva tal com va quedar el 1724, data com s’ha dit de l’última ampliació. I com que no ha patit els efectes col·laterals de la museïtzació, cuina, soler, dormitoris, cap de casa i pastador són els genuïns, els que hi havia quan als anys 40 hi van deixar de viure els padrins de Santuré. Un miracle arquitectònic –només cal que observin el que queda d’Engordany– com el ministeri va advertir en inscriure’l el 2010 a l’inventari de Patrimoni.