Tercer i últim concert de la pretemporada que s’ha marcat l’ONCA al primer mig any amb Joan Anton Rechi a la direcció artística. Demà toca a l’Auditori un programa que amb el lema ‘Planeta fràgil’ proposa obres de Warlock, Puccini, Janacek, Grieg i Prada, sota la direcció del mestre bilbaí. La pròxima cita, al setembre i ja a la temporada de veritat.


Dirigirà per primera vegada a Andorra, l’ONCA i a l’Auditori. Què li aporta una aventura tan allunyada dels grans focus de la música clàssica?
Curiosament, conec l’ONCA des de fa molts anys perquè vaig estudiar a l’Esmuc quan el director n'era Gerard Claret, que aleshores també era director artístic de l’ONCA. Vaig assistir a alguns concerts al Palau, de manera que és com tancar un cercle emocional: de sentir-los com a estudiant fa més de vint anys a posar-me ara al capdavant de la formació.

El concert porta per títol 'Planeta fràgil'. Creu de veritat que la música té alguna incidència en qüestions com el medi ambient o la nostra relació amb el planeta?
Una de les funcions principals de l’art al llarg de la història ha estat convidar a la reflexió, i confio que continuï sent així, tot i que cada vegada cal ser més imaginatiu per vèncer la manca de paciència del públic potencial. Tinc la sensació que la societat no vol fer esforços durant el temps d'oci, i les arts requereixen temps i atenció per captar allò que amaga cada obra. No ens porta enlloc lamentar-nos dels canvis socials, d’hàbits o d’atenció; és el nostre deure adaptar-nos i aconseguir captar l’interès de la població.

El programa reuneix compositors i estils molt diferents. Quin n'és el fil conductor?
A partir del lema Planeta fràgil el primer que em va venir al cap va ser com podem cuidar-lo, com podem construir un món saludable. Així vaig arribar a la idea que una natura forta és aquella que creix a partir d’unes arrels profundes, i vaig buscar repertori que mirés als orígens, als fonaments de la música per, des d’allà, construir alguna cosa nova. Sempre he pensat que l’única manera d’evolucionar de manera sòlida és coneixent la història, allò que s’ha fet abans, i, a partir d’aquest coneixement, introduir novetats sense tallar les arrels. És a dir, cuidar les arrels i el tronc de l’arbre i anar afegint-hi branques amb noves variants.

La 'Capriol Suite' de Peter Warlock s'inspira en danses renaixentistes. Què li diu a un oient del segle XXI?
Tot i que sembli increïble, la música que avui s’escolta com a entreteniment (pop, rock, etcètera) té molta més relació amb la música renaixentista que no pas amb la que es va escriure als segles XIX i XX: l’arquitectura de les composicions, les melodies senzilles, l’harmonia clarament tonal, la durada de les peces... Després d’escoltar una suite de danses és molt fàcil que alguna de les melodies se’ns quedi al cap i l’anem taral·lejant.

Com lliga aquest còctel de música antiga amb la sensibilitat moderna de Janacek, Grieg i Prada?
La gran pregunta és fins a quin punt fem que aquesta música soni realment renaixentista. Perquè és cert que en alguns moments sembla que siguem dins d’una pel·lícula medieval, però de sobte apareixen unes harmonies molt pròpies del segle XX... Es tracta justament d’això: de jugar amb el llenguatge i anar variant la manera de tocar perquè el públic també se sorprengui amb nosaltres.

'Crisantemi' mostra una faceta poc coneguda de Puccini. De fet, pocs en coneixem l'obra més enllà de l'òpera.
Hi ha relativament poc repertori simfònic i de cambra de Puccini. Crisantemi és una de les seves obres més significatives i íntimes, i aquesta és una bona oportunitat per escoltar-la. Els amants de l’òpera hi reconeixeran els dos temes principals, que posteriorment utilitzarà a Manon Lescaut. Més enllà de la seva bellesa, aquesta obra té per a mi un significat especial, ja que la vaig descobrir en una trobada de la Jove Orquestra Nacional d’Espanya amb el director Riccardo Frizza, de qui vaig aprendre moltíssim, quan formava part de la borsa de joves directors. Recordo que la va presentar com la “resposta italiana a l’Adagio de la Cinquena de Mahler”, i se’m posaven els pèls de punta cada vegada que l’assajaven.

La Suite de Janáček no és precisament una peça popular.
És una suite de danses deconstruïda, amb múltiples referències, però mai de manera evident, al revés de Capriol Suite. La suite consta de sis peces breus amb certes referències a la dansa, a la música tradicional txeca i a un llenguatge una mica anterior al de la seva època, però amb l’empenta rupturista d’un compositor jove.

Precisament, quins trets del Janáček de maduresa s’hi poden intuir?
La brevetat de les melodies, sovint interrompudes d’una manera força abrupta; frases d’estructura irregular; passatges on no es busca tant la bellesa del so de la corda com efectes dramàtics; i alguns moments amb harmonies desconcertants.

Què hi fa el 'Concierto a la colombiano' de Nicolás Prada en un programa tan europeu?
Vaig descobrir aquesta obra quan vaig anar a dirigir l’Orquestra Nacional de Colòmbia i em va encantar. És contemporània en el sentit que és una composició recent d’un autor jove, però el seu llenguatge musical s’arrela en la tradició, combinant danses colombianes com el bambuco, el pasillo i el joropo llanero amb una escriptura orquestral més clàssica. De fet, el primer violí i el primer violoncel actuen com a solistes a la manera d’un concerto grosso.
Vaig buscar música que cuidés les arrels. De la mateixa manera que Grieg mira cap a la tradició noruega i Janáček cap a la txeca, Prada crea la seva música a partir de les seves arrels colombianes. I si titulem el programa Planeta fràgil, no ens podem quedar només al continent europeu.

No és habitual que un programa incorpori obra de compositors nascuts als 90, com és el cas de Prada.
No podem quedar-nos permanentment en el passat o ens convertirem en un museu de la música. Soc el primer a defensar l’atenció a les arrels i dels orígens de l’art, però sempre s’ha de desenvolupar i connectar amb la societat en què es produeix. Potser avui dia hi ha hagut un allunyament excessiu entre l’estètica de la música de creació actual i el públic, però és en aquest estira-i-arronsa on es construeix el futur de la cultura.

Què té la 'Holberg Suite' de Grieg que l'hagi convertit en un clàssic contemporani?
En primer lloc, per una cosa tan senzilla com que és preciosa. És una d’aquelles obres belles gairebé sense discussió possible. Si ho analitzem més a fons, Grieg va fusionar magistralment l’estructura de les danses barroques amb un llenguatge romàntic i els colors de Noruega. A més, l’escriptura per a corda és impecable i dona protagonisme a totes les seccions en un moment o altre. És com si busqués el gaudi de tothom que participa en l’experiència musical: músics i públic.

Com a director, què busca, més enllà de la perfecció tècnica de la interpretació?
Mai no oblido el motiu pel qual vaig començar de petit a tocar l’oboè: fer música era divertit, emocionant, et connectava amb els companys, descobries noves sonoritats, pujaves a l’escenari... Intento que els músics no perdin aquesta ingenuïtat i aquesta passió infantils després de tants anys de vida professional i que, almenys en part, arribin també al públic. Per molt que analitzem les obres, els compositors, els estils o els temes, continuo pensant que un concert ha de ser una experiència en part divertida, en part emocionant i en part commovedora.

Ha canviat la manera d’escoltar música clàssica?
Ha canviat la manera d’escoltar qualsevol tipus de música. Avui dia, les cançons rarament superen els tres minuts i mig de durada, i dins d’aquest temps la tornada es repeteix unes cinc vegades. Una cançó com Bohemian Rhapsody, que dura gairebé sis minuts, seria gairebé un miracle que es convertís avui en un gran èxit. En aquestes condicions, reconec que no és fàcil demanar al públic la paciència i l’atenció necessàries per escoltar una simfonia en què cada moviment dura entre vuit i vint minuts i no hi ha tornada. I encara és més complicat acostar-nos als joves.

I com es resol, això?
Amb programes com el d'aquest concert, en què l’obra més llarga és Crisantemi i dura sis minuts: és una oportunitat immillorable per apropar-se al repertori clàssic.

En una època dominada per la immediatesa, les pantalles i l'streaming, què ofereix un concert de música clàssica en directe?
L’experiència de veure una orquestra en viu damunt d’un escenari és molt impactant. En qualsevol concert de música actual difícilment veurem més de cinc músics actuant. Demà  en tindrem més de vint, i si pensem en un concert amb cor, imagineu-vos l’espectacle.

Al ClàssicAnd vam tenir 160 músics per al 'Carmina Burana'.
Excepcional. Això és únic. D’altra banda, gairebé tota la música que escoltem avui és enregistrada o amplificada. Escoltar la bellesa dels instruments en estat pur i apreciar la dificultat de tocar sense l’ajuda de la tecnologia és tota una experiència.

L’ONCA arrencarà al setembre temporada estable a Ordino. Quina importància té comptar amb una programació musical regular?
És fonamental si es vol construir un projecte de futur. Assistir puntualment a una activitat cultural és positiu, sí, però anecdòtic. La manera de tenir un impacte real en les persones és a través de la regularitat. De la mateixa manera que ningú no es posa en forma anant una sola vegada al gimnàs, tampoc no es desenvolupa un interès musical assistint a un únic concert. La música clàssica no és una activitat per desconnectar el cervell; cal prestar-hi atenció i implicar-s’hi, com passa amb qualsevol altra manifestació artística. Si no construïm aquest hàbit, l’esforç inicial esdevé un obstacle insalvable i tot allò que la música pot aportar a la societat es dilueix en concerts esporàdics.

Quines diferències hi ha entre dirigir en un festival i fer-ho dins d'una temporada?
Els objectius són molt diferents. El format de festival, per la seva brevetat, tendeix a tenir finalitats més lúdiques. Sol coincidir amb períodes de vacances i es programa amb una mentalitat més orientada a l’oci. La programació estable d’una orquestra, en canvi, té objectius a llarg termini, un públic més fidel i una vinculació més estreta amb la institució. És aquí on es poden assumir més riscos i demanar un esforç més gran a l’espectador. La programació anual d’una orquestra és la que construeix el futur cultural d’un país, la que acostuma els seus ciutadans a fer “esport mental”.

Qui s’ha d’adaptar a qui: el director convidat a l’orquestra o l’orquestra al director?
Cal ser molt flexible i llegir l’energia del grup tan ràpidament com sigui possible. Una orquestra llegeix el director en qüestió de segons. Si tu no ets igual de ràpid, és molt probable que, quan hagis percebut el to de la sala, ja n’hagis perdut l’atenció. És evident que, si una orquestra està formada per molts músics i el director és una sola persona, serà més fàcil que sigui aquest qui s’adapti a la situació. Però, alerta, això no vol dir renunciar als teus objectius, sinó trobar una manera de relacionar-te i comunicar-te que encaixi amb l’atmosfera del grup.

Què converteix una bona orquestra en una gran o excel·lent orquestra?
Hi ha diversos factors. El primer és la capacitat d’escolta interna. Una formació serà millor com més sigui capaç de funcionar com si fos un grup de cambra multiplicat per deu. El segon és el grau d’implicació que senten els darrers faristols dins del conjunt. Quan els músics tutti del final de la fila es desconnecten de la secció, és molt fàcil que el nivell baixi, i no és gens senzill mantenir la cohesió des de tan lluny. Un altre factor és el nivell d’exigència que cada músic té amb ell mateix i amb els seus companys, sense necessitat d’ofendre. I potser la diferència més notable és l’“orgull d’orquestra”: hi ha formacions que mantenen un nivell espectacular fins i tot amb mals directors. Evidentment sonarien millor amb un bon director, però que, si no es dona el cas, mantenen una enorme dignitat passi el que passi.