Qui, que no trepitgi des de ja fa temps la cinquantena, recordarà l’àvia o la tieta cosint al sol de la tarda mentre escoltaven la radionovel·la del moment?. Lucecita. Ama Rosa Per això es fa estranyíssim que el format, tan nostàlgic, tan en desús, hagi cridat tant l’atenció d’un jove alturgellenc, Martí Lladós, que es va decidir a recuperar el gènere, a renovar-lo, a insuflar-hi una mica de vida. Ell, el seu guió, està darrere de L’honesta mentida, radionovel·la que durant el mes de maig va anar emetent Ràdio Seu. Ara, la història convertida en llibre, es presenta a la llibreria El Refugi (el dia 5 de juny a les set de la tarda). 

“Sí, era una cosa de iaies, la veritat és que sí”, admet el joveníssim guionista. “La idea va sorgir en una estada que vaig fer a Ràdio Seu, on la directora, Marta Pujantell, me’n va parlar, de les radionovel·les, que jo no n’havia escoltat cap”. Li va obrir la ment i ell, que sempre li havia picat el cuquet de l’escriptura, es va preguntar per què no? La qüestió era en què inspirar-se i quin contingut donar-li, allunyant-se dels llargs serials de Sautier Casaseca, per descomptat.  “Vaig pensar més aviat a fer  una mena de diari personal”, tot i que passat pel sedàs de la ficció. La temàtica? Eren els temps postconfinament i aquells durs moments, reflexiona Lladós, van deixar una empremta molt forta sobre la salut mental de la seva generació. “Crec que és un format audiovisual que, quan tens poc pressupost, pot resultar molt apropiat”, a banda de ser “molt immersiu, aconsegueixes entrar molt en la imaginació de la gent, a penes amb unes veus i quatre sons” per ambientar la història. A banda, aprofita la tirada de l’audiobook, que sembla agafar empenta. Encara que els dos gèneres són prou diferents. “Pots aconseguir una connexió molt gran amb qui t’escolta”. 

Li calien models? Alguna referència, explica, com Número oculto, que va trobar a Spotify. Un audiollibre, precisa, “però no és un audiollibre a l’ús, llegit per un sol narrador, sinó que té moltes veus i una manera molt immersiva de narrar la història”. I La torre de vidre, una història emesa per Catalunya Ràdio. És a dir, que el format encara desplega espurnes de vida, per febles que siguin. 

Pel que fa a la part tècnica, jugava amb avantatge: el seu pare és tècnic de so i ell mateix s’encamina per aquest ofici –estudia Imatge i So–, així que estaven prou preparats, fins i tot amb estudi domèstic de gravació, explica. Calien més còmplices, és clar. Per això va embolicar un bon amic, en Markus Urban i la seva germana, Maria, que és qui signa les il·lustracions del llibre, que ara publica l’editorial Salòria. 

“Tot va anar bastant rodat, el més complicat van ser els aspectes de producció, que els guions estiguessin a temps, reunir l’equip, gestionar i ordenar-ho una mica tot”. L’escriptura, en canvi, no va ser dificultosa. “Però finalment, el guió no va ser particularment complicat, de fet, era bo que em permetia utilitzar la figura del narrador més que si hagués estat un curtmetratge, per exemple, una pel·lícula”, confessa. 

De l’experiència vintage, conclou, li ha agradat explorar aquest format que “pot tenir molt de potencial”, més com a més mitjans s’hi destinin.