Coneixíem, perquè no era cap secret, els dos grans projectes andorrans de l’arquitecte i urbanista Joan Margarit Serradell (Barcelona, 1908-1997): el Park Hotel, erigit posem que entre el 1951 i el 1955, i la plaça Guillemó, oberta la segona meitat d’aquest mateix decenni. Si en tornem a parlar avui i aquí és perquè Enric Dilmé li acaba de consagrar l’últim capítol de l’estupenda sèrie en línia sobre l’arquitectura del nostre segle XX. Ho ha fet amb l’excusa de la recent publicació de Per tenir casa cal guanyar la guerra, la primera entrega memorialística del poeta (i també arquitecte) Joan Margarit Sanahuja, que dedica especial atenció a l’etapa andorrana de la família, i tot plegat aporta una mica més de llum –però tampoc no gaire– sobre un dels nostres autors més esquius. Dilmé ha rastrejat els inicis de la profunda amistat entre Margarit pare i Bartomeu Rebés, que serà l’home que el portarà a Andorra. L’havien conegut, diu, a mitjans anys 40 a Girona. L’arquitecte treballava al servei de Dirección General de Regiones Devastadas –ajuntament del Port de la Selva, duana de Portbou, hospital de Figueres– i Rebés... doncs la veritat és que no ho sabem, però la qüestió és que van coincidir i que allò va ser l’inici d’una gran amistat. Tanta, que a principis del 50 Margarit li projecta el Park Hotel, segons els paràmetresdel regionalisme arquitectònic, diu Dilmé, amb un toc alpí, referències vernaculars –el granit– i, atenció, la volta a la catalana, element constructiu que dota les sales de la planta baixa d’una “gran elegància”. El futur poeta va acompanyar el pare l’estiu i el Nadal del 1952, i l’experiència el devia marcar perquè anys després va evocar l’escapada al poema Hotel Andorra Park (“Cap dona no es recorda de cap carta./ Els núvols presagien fred i neu”). El cas és que la família Margarit va seguir el 1954 el pare fins a les canàries, i sembla –diu Dilmé– que l’hotel el va “rematar” Josep Maria Sostres, que en aquell mateix moment estava aixecant la casa Farràs. Pel que fa a la plaça Guillemó, un altre encàrrec de Rebés, sosté Dilmé que va ser “una operació urbanística mai vista al país”: una plaça porxada de clara estirp mediterrània, amb una planta rectangular de 37 per 32 metres i que contrasta “amb l’estretor del teixit urbà que l’envolta”. El resultat és encara avui d’una considerable modernitat, i a banda dels revestiments de granit i les mansardes de pissarra, l’element més destacat són òbviament els porxos, en què Margarit va recórrer de nou –com al Park Hotel– a les voltes de maó pla. Amb èxit incontestable, conclou, “perquè l’espai és conegut popularment com a plaça de les Arcades”.