“Andorra mereix una versió escènica completa, amb músics i grup folklòric. Crec que aquest hauria de ser un dels objectius de l’ENA”. Ho deia Jean Claude Chevalier (Pàmies, 1943-2025) amb motiu de l’estrena de la lectura dramatitzada de Els homes d’aram, d’Isabelle Sandy, amb direcció de Juanma Casero i producció de l’ENA. Més que un desig era una carta als Reis, perquè Andorra no va tenir mai sort a l’hora de pujar als escenaris, només se’n va estrenar una versió radiofònica, el 27 de maig del 1937, als micròfons de l’emissora Tour Eiffel –es deia així– i ens quedarem amb el dubte si l’adaptació que en va firmar Jean Camp i que havia de protagonitzar l’actor Romulad Joubé es va arribar a estrenar a l’Odéon la temporada 1933. Era un dels enigmes que Chevalier tenia pendents de resoldre l’última vegada que el vam entrevistar, amb motiu precisament de la lectura d’Andorra. L’altre repte que amb tota probabilitat haurà quedat al calaix és la biografia dels anys més foscos de la biografia d’Isabelle Sandy, la seva autèntica dèria des que la va conèixer el 1969 a casa de la novel·lista a Cos, a l’Arieja. Chevalier, a l’època professor al Lycée de Foix, s’havia llicenciat amb una tesi sobre la bohèmia parisenca dels anys 20 i 30 i, deia, “Sandy l’havia viscut en primeríssima persona –havia freqüentat Colette!– així que en tenia un testimoni directe al costat de casa”. Per a la tesi doctoral es va decantar per l’obra de la novel·lista, “i ella em va obrir el seu arxiu personal”.

Així va ser com Sandy va entrar en la seva vida. I ja no en va sortir mai més. A ella va dedicar el millor, el més extens i el més intens de la seva vida acadèmica i literària. Li va fer companyia els últims i molt penosos anys –“en morir el seu marit, Pierre Xardel, es va trobar sola i sense ingressos, vivia en la soledat més absoluta, ningú no en parlava, les seves noves era com si no existissin i estava completament oblidada. Un núvol de silenci havia caigut sobre ella i la seva obra”. Pagava, en opinió de Chevalier, el compromís que als anys centrals de la II Guerra Mundial, Xardel i ella mateixa van professar a Pétain i que va traduir en el marechalisme, que no era ben bé col·laboracionisme però que hi tenia molts punts en contacte: “Xardel va ser un petainista convençut, i ella el va seguir sempre en aquesta aventura, escrivint relats, contes i novel·les d’un clar regust petainista”.

És aquest tram poc i mal conegut el que Chevalier pretenia reconstruir en una mena de biografia parcial que ja no veurem acabat –si no és que figura entre els papers del seu llegat–. Un pecat nefand que l’autora de Els homes d’aram (1922), Les nits andorranes (1938) i La nova Andorra (1949) va purgar fins a la mort, el 1975 i gairebé en la indigència perquè vivia, deia Chevalier, dels quatre articles que li encarregaven antics amics –inclosa una col·laboració a Sud Radio– i dels ajuts socials: “Qui s’interessi pel compromís de les dones escriptores amb Vichy hi anirà a parar, indefectiblement. És cert que estem parlant d’un nínxol literari molt concret, molt específic. Ara bé, en aquest camp, ella i Xardel hi tenen molt a dir. De fet, el seu marit duia una mena de dietari, Cahier d’exercices, li’n deia,  on durant els anys centrals de la II Guerra Mundial escrivia tot el que pensava, tot el que veia, tot el que escoltava i tot el que feia. És un material delicat però molt significatiu i que ningú no ha llegit mai, una part de la història que s’ha de conèixer, i que no tinc dret a destruir”. Un material, per cert, que és del poc del llegat Sandy que Chevalier no va cedir generosament a l’Arxiu Nacional el 2016, juntament amb una col·lecció monumental de manuscrits, inclosa la primeríssima versió de Les hommes d’airain, escrita en una llibreta, llibres, fotografies, postals, contractes i cartes –n’hi ha una de formidable de Dudyard Kipling, que li diu que ha llegit amb gust Les hommes d’airain “not once only”– que van fornir bona part del material de L’estel i la muntanya, la gran retrospectiva que el mateix Arxiu li va consagrar el 2019 a l’escriptora francesa.

En aquesta clau hem d’interpretar la novel·la Guerra, terra i estrelles, l’única incursió de Chevalier en la ficció, i un patracol de més de 700 pàgines on recrea un episodi fascinant: el rodatge de la versió cinematogràfica de Els homes d’aram (1923), amb què Sandy, li agradava dir, “va posar Andorra al mapa de la literatura francesa”. Ella i el clan dels Xiriball, els habitants de la Solana en què veia reencarnats la puresa i la simplicitat rústica que la industrialització havia liquidat per sempre a la seva Arieja natal: “Voyager en Andorre, c’est voyager dans le temps encore plus que dans l’espace”, deia.

Dirigida per Émile Couzinet i rodada parcialment al desaparegut Hotel Mirador de la capital el 1943 (!), era la primera pel·lícula que es rodava a la França de Vichy i cal dir que va ser un èxit absolut. Llegir Guerra, terra i estrelles, amb una estupenda portada de Sergi Mas i magníficament publicada per Editorial Andorra pot ser un homenatge pòstum a Jean Claude Chevalier, que va morir dimarts als 82 anys i que demà al matí (11.15 hores) serà incinerat al crematori de la seva ciutat natal.

Descansi en pau, Jean Claude.