Dolça, i també molt potent, brillant, elèctrica, desmesurada per moments, menjant-se l’escenari que trepitjava descalça. Dulce Pontes sorprenia el públic del Prat del Roure la nit de divendres (actuació en el marc del cicle Transversals: el dia anterior hi havia pujat però en mode conversa, per parlar sobre la seva intensa i extensa relació amb Ennio Morricone). La cantant portuguesa deixava bocabadats els espectadors no habituats als seus directes, aquells que l’havien seguit a través de la discografia, amb interpretacions tan energètiques com la del que és el seu tema més emblemàtic, Cançao do Mar. O la proposta de Sodade, una cançó que per a aquestes contrades va fer fortuna ja fa uns anys en la veu de Cesária Évora.
Dulce Pontes, que encetava el repertori asseguda al piano i acabava convidant els presents a ballar (amb resultat desigual: l’andorrà és públic fugitiu, que tendeix a no esperar-se als bisos), també oferia una enlluernadora versió d’Amapola, una d’aquelles cançons perennes, rescatades per intèrprets de diverses generacions des que el 1924 l’escrivia José María Lacalle (clarinetista, compositor i director d’orquestra espanyol afincat a Nova York durant gran part de la seva vida). La lusitana l’oferia passada pel tamís d’aquest remolí energètic i aquest cabal de veu (amplificat per una sonorització que potser hauria calgut menys excessiva), per un so quasi jazzístic i una interpretació magnètica. Amb un repertori per la resta molt centrat en el disc més recent, Perfil, i acompanyada d’una banda on –ullada a la tafaneria–hi havia el seu fill a la bateria, Pontes també interpretava la versió de l’adagio del conegudíssim Concierto de Aranjuez del mestre Joaquín Rodrigo que va incloure al disc anterior. Amb tot plegat, deixava el millor regust per encetar un fredot (ja tocava) cap de setmana.
