Dilmé exhuma nou material andorrà que l’arquitecte català va reunir per al seu monumental catàleg del romànic, però persisteix el dubte de si va venir mai.

Diguem-ho ja d’entrada perquè ningú es faci falses esperances: Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 1849-1926), pare del modernisme català, autor del Palau de la Música i de l’hospital de Sant Pau, no va firmar cap projecte entre nosaltres. Vaja, que no el podrem afegir a la nòmina de grans arquitectes del segle XX que en algun moment es van deixar caure per aquí dalt, des de Puig i Cadafalch fins a Martinell, Escorsa, Florensa, Sostres, Fisac, Danés, Bofill i Bohigas. Així que no ens fem il·lusions. En canvi, sí que ens va incloure a Història de l’art romànic a Catalunya, projecte monumental a què va dedicar dos decennis de la seva vida i que es va quedar al calaix quan Puig i Cadafalch se li va avançar amb L’arquitectura romànica a Catalunya, publicada el 1909 i que va establir el cànon romànic. Bona part de la feina bruta –la documentació– ja l’havia fet, i en va quedar constància en un mar de fitxes, prop de mig miler, amb foto, planimetria planta, alçat i perpectives de cadascun dels monuments que pensava ressenyar.

I és entre aquest petit tresor, dipositat com la resta del fons de Domènech i Montaner a l’arxiu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, que Enric Dilmé, de nou amb el barret d’historiador, va exhumar les deu fitxes, deu, consagrades a les nostres esglésies romàniques. De fet, Dilmé ja havia donat compte d’aquesta descoberta fa uns anys. El que ha fet ara, amb motiu del Congrés Doménech i Montaner que va tenir lloc entre el 28 d’abril i el 7 de maig a Canet, Barcelona i Reus, és afinar una mica més l’autoria de les fitxes i afegir-hi una única però estupenda fotografia: Sant Joan de Caselles, molt probablement a finals del XIX o a tot estirar principis del XX. El que no ha pogut Dilmé és documentar que Domènech i Montaner ens visités mai: “Es tracta d’una mínima part dins de l’immens material sobre el romànic català que va acumular. No hi ha aixecaments planimètrics ni dibuixos de conjunt o de detall com els derivats de les excursions al romànic. Tot fa pensar que es tractava d’una recollida de dades per a futures expedicions o per a la redacció definitiva del projecte sobre l’art romànic: ell en deia l’Obra”.

Segons Dilmé, només són seves les set primeres fitxes, anotacions telegràfiques amb els noms de les esglésies parroquials (i l’afegit de Santa Coloma) en català i en llatí, amb la indicació del pagus d’Urgell a què pertanyen i l’any 819, el de la consagració de la catedral de Santa Maria segons l’acta que s’ha demostrat falsa. Hi ha una vuitena fitxa dedicada a Sant Esteve, que repeteix, i una altra que Dilmé considera absolutament extemporània a Sant Jaume d’Engordany, que ni era parroquial ni era dels nostres temples més il·lustres, i que d’altra banda va ser enderrocada a finals dels 50. Les altres tres fitxes andorranes del fons, més elaborades perquè sí que inclouen un croquis a partir de fotografies originals de Comte de Carlet extretes paradoxalment de l’obra de Puig i Cadafalch, corresponen a les esglésies de Sant Miquel d’Engolasters, Santa Eulàlia d’Encamp i Santa Coloma i les va redactar Pere Domènech (Barcelona, 1881-1962), el fill de l’arquitecte, que quan es va jubilar, diu Dilmé, va intentar reprendre el projecte patern. Per tant, i contra el que opinava fa uns anys el mateix Dilmé, són obra de Pere, i no de Domènech i Montaner. 

Respecte a l’enigma amb què obríem la pàgina, si l’arquitecte català va arribar a venir mai, ens queda un bri d’esperança, la que aporta la foto de Sant Joan de Caselles: “Sovint s’ha dit que aquestes imatges són obra del mateix Domènech, ja que li agradava fer-les personalment. El que sembla força segur és que la lletra és seva. En tot cas, tant de bo la fotografia ho fos ja que no deixaria de ser tota una descoberta. Però lamentablement, no consta que l’arquitecte trepitgés mai terra andorrana”.