A l’inventari de la sagristia de Sant Ot, escrit el 1469, apareix la referència a un “pàlis de seda vermella, brocat d’or, ab les ymages de Nostra Dona, Sent Johan et Sent Ot, e un frontal del matex obratge e seda”. És aquesta breu referència el que ha permès als historiadors Lluís Obiols i Carme Xam-mar arrodonir els lligams entre dues peces extraordinàries procedents de la Seu d’Urgell: el penó o estendard de Sant Ot, del segle XII, que es conserva al Museu del Disseny de Barcelona, i el frontal d’altar que custodia el Victoria and Albert Museum de Londres. És una de les sorpreses que depara l’extens article que inclouen al número de la revista Urgèllia que es presenta aquesta tarda, al seminari diocesà, un volum on pren una rellevància especial la figura de Sant Ot, considerat patró i benefactor de la ciutat d’Urgell des de l’Edat Mitjana. Un sant celebrat, recorden Obiols i Xam-mar, amb rituals civils i religiosos amb una forta càrrega identitària. La mirada a la figura del bisbe es completa amb els textos signats per Benigne Marquès, per Pere Pujol i Tubau i  per Montserrat Pagès, que contempla detingudament el penó romànic.  
Fill dels comtes de Pallars, titular de la diòcesi d’Urgell entre els anys 1095 i 1122 i venerat com a sant des de l’any 1133, la de Sant Ot (“patró de la ciutat i donador de sol en temps de pluja i de consol en temps de tribulacions”) és una figura important per a la identitat col·lectiva. Des d’aquest vessant més diguem-ne civil, exploren Xam-mar i Obiols la figura de Sant Ot. “És més difícil que a l’arxiu municipal vingui ningú a buscar documents sobre un bisbe”, puntualitza Obiols, posant-se el vestit d’arxiver; i és precisament amb la documentació de l’Ajuntament que han pogut bastir aquesta reconstrucció de les festivitats dedicades al sant durant segles. “En el cas concret de la confraria de Sant Ot, el municipi participava en el finançament per contractar joglars, músics, ministrils o tamborins per alegrar la diada del sant patró amb balls”, destaca l’article. Danses que incloïen un segurament vistós ball de cascavells, irrecuperable perquè excepte sorpreses no es conserva cap constància de com es ballava ni  al rtime de quina música ho feien, “i dubto molt que aquelles gents es dediquessin a escriure’n res”, puntualitza Obiols. “La festa esdevenia la vàlvula de descompressió d’una societat sacsejada per les desigualtats i per periòdiques crisis epidèmiques i de subsistència”, recull d’article. Festasses que feien que al 1570, la municipalitat fes notar “que se fa també abús en lo ballar que les confraries fan en llurs festes, durant dos i tres dies los balls, lo que és no tan solament pèrdua per a llurs cases, però encara que tras d’això se fan desbauxes i se’n poden seguir altres inconvenients, i que s’hi pos orde”. I bon menjar: “melindros bescuitats, rosquilles, bolados, sucre esponjat, ametlles i avellanes torrades, fruita i xocolata desfeta, sempre omnipresent”. 
Vist així, els més llaminers potser s’apunten a la iniciativa de ressituar la importància de la festivitat, perduda quan la festa major va canviar de data. Igual que el rostre de Sant Ot s’ha anat desdibuixant en favor de Sant Ermengol: “Però si aquest va construir ponts, aquell va impulsar la  catedral, que no és poca cosa, oi?”, recorda Obiols. Doncs sempre hi haurà una data rodona, tan oportunes per posar-hi remei.