Doncs sí: van fer el que van voler

Roser Porta i Kathleen McNerney analitzen l’autonomia de les escriptores catalanes del segle XX.

L’excusa per reunir la filòloga i periodista Roser Porta i la traductora, crítica i primera inquilina de la residència Fàber-Andorra a la Biblioteca Nacional era ben suculenta: van fer Caterina Albert, Mercè Rodoreda i Maria Mercè Marçal el que van voler, literàriament parlant? O van estar elles també sotmeses a l’allargada ombra que l’heteropatriarcat estenia sobre la república de les lletres?

Semblava la clàssica pregunta-trampa, d’aquelles que incorpora implícitament una resposta que en aquest cas només podia ser negativa, però va sortir llufa i McNerney –professora d’estudis de dones, sigui això el que sigui, a la universitat de West Virgina– va anar desmuntant el confortable apriorisme. Totes tres, sosté la nord-americana, van ser dones literàriament lliures, independents i sobiranes. Fins i tot Caterina Albert, que va publicar tota la seva obra amb el pseudònim de Víctor Català però que, no ho oblidem, va estar des dels 20 anys, l’edat que tenia quan va morir el seu pare, al capdavant dels negocis familiars. És veritat que Rodoreda va haver de demanar permís al marit per publicar la primera novel·la, però també que va ser a l’exili ginebrí, emancipada de tota tutela, on va escriure el gros de la seva obra, i que sempre es va desmarcar del feminisme. Potser, especula McNerney, perquè no es digués que part del seu èxit el devia a la condició de dona.

I què dir de Marçal, exemple de “llibertat màxima” entre les escriptores del segle XX català, com la va descriure Porta!? Amb un matís: el lesbianisme confés li va reportar certa incomprensió fins i tot entre els cercles progressistes en què es movia: “No incomodava ni per comunista ni per nacionalista, però en canvi, sí per la seva orientació sexual.” Però ella, tossuda, insistia, i només n’han de recordar la celebèrrima divisa. Conclusió: “Potser la llibertat [literària] té més a veure amb les possibilitats econòmiques, amb el fet de disposar de l’habitació pròpia que reclamava Woolf, que no de si ets home o dona...” Això últim ho va dir Porta, que també va intentar treure petroli dels persistents rumors sobre la sexualitat de Caterina Albert, i també sobre la de Rodoreda. Amb elegància anglosaxona, McNerney va esquivar la trampa perquè “com que no hi era, no en conec les tendències sexuals”. El que sembla clar, van coincidir les dues, és que la dona ha recuperat la veu literària. Vol dir això que en un futur més o menys pròxim ja no caldran els estudis “de dones”? “No soc en aquest punt optimista, perquè històricament a cada moviment feminista li ha seguit una reacció en contra.” I va apel·lar a l’experiència personal: “El que als anys 70 es deien estudis de dones ara tendeixen a dir-se estudis de gènere. El que em xoca més és que alguns estan dirigits per homes. S’imaginen un programa d’estudis africans dirigit per un blanc? És impensable. No voldria semblar pessimista, però tinguem clar que no tot està fet”.

No discutirem, en fi, que néixer de classe baixa i de nació oprimida sigui un do celestial. Però, ser dona, també? De veritat? És que sona un pelet sexista. Un pelet, només.