No es cansa l’editor Jan Arimany de sorprendre el personal, i de fer-ho, a més, sense la més mínima concessió. Només cal donar una ullada al catàleg de Trotalibros per comprovar que en aquests cinc anys de singladura ha fet exactament el que va prometre quan va debutar, el gener del 2021, amb La guardia, de Nikos Kavadias: publicar títols que ell considera “injustament oblidats” al mercat peninsular, i només aquells amb què ell havia vibrat com tan sols es vibra quan et topes un llibre que saps que t’acompanyarà tota la vida. El que passa és que la major part dels que fan vibrar el Jan són rareses, títols i autors de qui rarament un lector estàndard, un bon lector, fins i tot un de gran ha sentit mai a parlar. I això no només no és un però, sinó una de les grans virtuts de Trotalibros: saps que mai et proposarà un llibre banal, un llibre adotzenat, un llibre fabricat a tant el metre.

Mirin si no Los intrusos, la novel·la de fantasmes –sí, de fantasmes– amb què l’editorial s’apunta per primera vegada a l’onada de Halloween: escrita per la irlandesa Dorothy Macardle –que aixequin la mà els que n’havien sentit a parlar–, publicada el 1941 i ràpidament popularitzada gràcies a l’adaptació cinematogràfica que Hollywood en va fer tres anys més tard, és la novel·la gòtica més influent del segle XX, en la línia de The Hill House, de Shirley Jackson, i que agradarà a tots els que van tremolar de por amb El orfanato.

Los intrusos segueix el viacrucis de dos germans, Roderick i Pamela Fitzgerald, que tips de la vida urbana creuen haver trobat el refugi idíl·lic a Cliff End, una preciosa mansió als penya-segats de Devon. Se’n riuen dels supersticiosos veïns, que la consideren una casa maleïda i encantada, però a poc a poc aniran descobrint, amb els pèls de punta, que efectivament, entre les parets de la casa hi ha presències estranyes. Sobrenaturals. Amenaçadores. I aniran reconstruint, diu l’editor, els secrets, els traumes i les culpes d’un passat que es resisteix a passar. Los intrusos transcendeix el relat de terror i demostra, conclou, que una novel·la de gènere i amb fantasmes pot ser a la vegada “elegant, commovedora i pertorbadora”.

Això serà el 30 de setembre, a punt per a Halloween. Però el curs l’obrirà en gran i amb una vella coneguda de la casa: Víctor Català, de qui ja havia publicat Soledat i Un film (3.000 metros). Arimany insisteix en la noble croada de traduir al castellà l’obra magna del gran clàssic del naturalisme català, i conclou aquesta empresa quixotesca no amb un sinó amb dos títols. El primer, Dramas rurales, que és exactament el que promet el títol: una successió de relats que desmunten el tòpic de la naturalesa com un recer acollidor, amable, virgilià. Les seves històries i els seus personatges –una padrina invàlida que espera impotent les flames de l’incendi que arrasa casa seva, un home que dorm al costat del cadàver de la seva esposa sense saber que acaba de ser assassinada per la seva amant, una moribunda que del llit estant li confessa al marit que tota la vida ha sigut un engany– ens transporten a una vida rural, de poble, “aspra, violenta i indiferent als drames humans, una naturalesa que no consola, sinó que condiciona, i normalment a pitjor, la vida dels homes i de les dones, i on s’imposen la violència, la fatalitat, els desitjos insatisfets i la soledat.

Atenció, perquè Dramas rurales arriba amb un pa sota el braç: Trotalibros obsequiarà els qui el comprin amb un exemplar de La infanticida, el monòleg amb què Víctor Català va donar la campanada i es va endur els Jocs Florals d’Olot del 1898. Amb escàndol inclòs, perquè era la seva primera obra i s’hi va presentar amb el pseudònim de Virgili d’Alacseal. Quan es va saber que sota aquest nom s’hi ocultava una dona, el jurat li va retirar el premi. La infanticida és la turmentada confessió de Nela, una pagesa seduïda, embarassada i naturalment embarassada per un veí ric, no cal que els digui com acaba, i que planteja qüestions com el control del cos de la dona, l’estigma, la culpa i la violència masclista –recordin que som a principis del segle XX– en una societat injusta i asfixiant: “Us agradarà si us va agradar Solitud, és clar, però també Thérèse Desqueyroux, de Mauriac, i En la quietud del mármol, de Teresa Wilns Montt”.

El trio de novetats el completa Una vida, de Guy de Maupassant, de qui ja havia publicat Bel ami, en català, i que ara s’estrena a Pietas la col·lecció sènior en castellà. De nou un drama vuitcentista amb dona de fons, Jeanne, jove normanda que somia –qui no?– amb una vida plàcida al costat d’un home que l’estimi i en una estupenda mansió a la costa normanda. Es casa amb un bescompte sí, però passen els anys i amb ells es van frustrant, una rere l’altre, totes les il·lusions de joventut. Per resumir: a través de la pobra Jeanne l’autor ens parla de les relacions familiars, de la situació de la dona, de la maternitat, de la soledat, del sentit de la vida i, en fi, de tot el que qualsevol s’ha plantejat –o es plantejarà– alguna vegada a la vida. I ho fa, diu, “amb  una prosa preciosa, commovedora i sense exageracions. Com va dir Tolstoi, la millor novel·la francesa des de Els miserables.

Sortirà el 16 de setembre, però si la compren en prevenda abans del 3, també rebran d’obsequi un exemplar de La infanticida.