L’historiador Jordi Guillamet ha custodiat el volum des que va ser recuperat, dimecres passat, i el novel·lista Albert Villaró en va predir la reaparició a ‘La bíbla andorrana’, l’última entrega de Boix el Vidu.

Diu l’historiador Jordi Guillamet que des que dimecres passat van anar a buscar la criatura a la Seu –ell formava part de la comitiva oficial per certificar-ne l’autenticitat i que no hi faltava cap acta– l’ha custodiat a casa, raríssima intimitat i extraordinari privilegi que em recorda el de Sergi Mas quan, el 1967, el síndic Julià Reig el va enviar a Lleida, a un certamen poètic patrocinat per la Molt Noble i Santa Reial Acadèmia Mariana. A ell i a la talla romànica de Meritxell, que mai no havia sortit del santuari. El síndic li va encarregar que no perdés la patrona de vista ni un instant i el meu amic Sergi s’ho va prendre tan al peu de la lletra que aquella nit lleidatana va compartir llit amb la verge.

Com a mínim, així ho explica ell, i per mi és sagrada escriptura. No sé si Guillamet haurà arribat a tant –de fet, millor que no– però segur que ha tingut l’ocasió d’examinar les actes del dret i del revés, el primer que ho ha pogut fer en dues o tres generacions, així que a dreta llei podem considerar-lo  ara mateix com la màxima autoritat universal en la matèria. I l’única. I de què parlen, aquestes 491 pàgines d’actes? Adverteix per començar que n’ha pogut fer una lectura en diagonal, que les actes reflecteixen la decisió final –no inclouen ni els debats preliminars ni tampoc annexos documentals–, que cal per tant llegir molt entre línies i que per focalitzar l’atenció va demanar a quatre historiadors amics –Joan Peruga, Susanna Vela, Olivier Codina i Oliver Vergés, per concretar– què anirien a buscar primer de tot si tinguessin l’oportunitat de consultar el volum.

I per començar, la gran decepció: les actes no diuen ni piu, res de res, sobre la renúncia formal dels revolucionaris francesos al Coprincipat, quan el 1793 el tresorer de l’Arieja es va negar a rebre les 935 lliures que aquell any li tocaven al copríncep francès en concepte de quèstia. Tampoc del Decret imperial firmat el 27 de març del 1806 per Napoleó, que restituïa per fi el Coprincipat (i a petició nostra, per cert): “Ni una paraula. Podem deduir que alguna cosa estranya passava perquè en aquell lapse no hi ha cap referència ni a la quèstia ni al veguer francès, que reapareix a partir del 1806”. 

Les guerres carlines, en canvi, sí que hi tenen un protagonisme destacat, diu. A compte dels refugiats –recordin l’arsenal de Casa Rossell, amb desenes d’armes de mitjans del XIX– i de les represàlies dels governs liberals en terra andorrana, i també els conflictes amb la Mitra per culpa del delme, que els nostres rebesavis pretenien satisfer en efectiu, no en espècie. El bisbe s’hi negava, ves a saber per què, i volia cobrar-los en espècie. Fins al punt que va amenaçar els bons andorrans de no permetre’ls enterrar els difunts en terra sagrada. Les trifulgues per la sal, pel tabac, pel blat i per la Solana, un clàssic –els cònsols de Canillo i d’Encamp adverteixen en un cert moment que a l’Hospitalet-près-l’Andorre hi ha 400 homes armats, francesos, és clar, que amenacen d’entrar en territori enemic, el nostre– també tenen el seu moment de glòria, i sorprenentment, diu Guillamet, tampoc s’hi diu ni mu sobre la Nova Reforma del 1866. Val que el llibre acaba el 1864, però hom podia esperar que un moment tan delicat hauria deixat empremta a les actes. Doncs no.

En fi, que Guillamet ja advertia al desembre en aquestes mateixes pàgines que li tenia l’ull posat al volum. Alguna cosa en devia saber, és clar. Però qui de veritat ho va augurar amb el do de la premonició que sempre l’ha adornat és Albert Villaró, que va predir l’aparició del llibre perdut (i gairebé les circumstàncies exactes) a La bíblia andorrana, la tercera i última entrega de les aventures de Boix el Vidu. Villaró, l’àugur.